l´odissea de riba s´entén

JORDI SALA Jl'odissea
D DIA i LLOC: Teatre de Salt, 6/12/2009. Festival Temporada Alta.

a a les acaballes de la millor (ben probablement) edició de Temporada Alta, encara ens quedaven, abans d'aquest cap de setmana llarg, unes quantes delícies. La primera, l'estrena absoluta d'una coproducció del Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona i el Teatre de Perpinyà (junt a la Perla 29, companyia productora d'Oriol Broggi), que inicia una col·laboració que esperem que sigui fecunda entre dos centres de producció teatrals de ciutats tan pròximes geogràficament i, si m'ho permeten, sentimentalment ?encara que separades per les fronteres de dos estats. L'espectacle, ben peculiar: res més i res menys que una "recitació" de la traducció de Carles Riba de l'Odissea homèrica (d'una selecció dels cants, és clar) a càrrec de la veu pregoníssima i de l'art interpretatiu elaboradíssim de Lluís Soler. En un espai escènic, que signa Jorge Salcedo, amb uns pocs elements (unes grans pedres, notòriament) que aconsegueixen donar una ambientació lleument mediterrània (i una filera de cadires que són una crida autoreferent, i potser està bé: però, pel meu gust, desdiuen del bon conjunt), i acompanyat per l'intèrpret Eduard Iniesta, que executa una suggeridora música de to també mediterrani composta per ell mateix, Lluís Soler no recita, sinó que interpreta Homer segons Riba amb totes les intencions del món i tots els recursos dramàtics que ofereixen la veu, la mímica i la gestualitat, i a fe que l'actor demostra que aquests recursos són molts, i poderosíssims. Probablement aquesta gran obra de Riba que és l'Odissea mai no havia estat dita tan bé; i el que és segur és que mai no havia cobrat tant de sentit i havia pogut atrapar un auditori delerós de narració com ho fa aquesta realització de Soler, dirigit per Antonio Calvo. Sí senyors, l'Odissea de Riba s'entén a la primera, i aquesta constatació, que devem a Lluís Soler, és fruit d'un enorme treball memorístic, hermenèutic i interpretatiu de l'actor: només algú amb una honestedat absoluta (i un gran talent, és clar) podia embarcar-se en un projecte com aquest. Aquest espectacle és una experiència estètica de primer ordre perquè eleva l'espectador al sublim terreny de l'art amb la paraula, la veu i la música. L'embolcall que és la dramatúrgia de Marc Rosich, que bàsicament consisteix en un seguit d'incursions reflexives sobre l'art mateix de la traducció poètica, potser no era necessari, però en qualsevol cas no fa mal al conjunt, perquè el text està molt ben escrit.