Verdaguer, al cel

JORDI SALA | GIRONA PAl cel. un oratori per a jacint verdaguer
Autor: Narcís Comadira. Producció: Teatre Lliure i El Canal. Direcció i il·luminació: Xavier Albertí. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: María Araujo. D DIA: 7 de desembre de 2009, La Planeta. Festival Temporada Alta.

ertanyo a una generació de llegidors de poesia per als qui, contràriament a dues generacions anteriors, Verdaguer era ja un clàssic. Vull dir: un clàssic caducat. I carrincló, és clar, encara que calia reconèixer-li el paper que havia jugat en la constitució de la pàtria literària moderna. És per això que m'alegra especialment que tanta gent de la meva edat, i un munt de molt més joves, hagin vist aquest espectacle de Xavier Albertí escrit pel poeta Narcís Comadira: entre altres virtuts, el muntatge fa justícia a Verdaguer des de la perspectiva de la postmodernitat, i ens esperona a rellegir-lo o a llegir-lo.
Escriu Comadira al programa de mà que "no es tracta de cap biografia, de cap història, de cap drama. En tot cas, biografia, història i drama vertebren un text que, mesclant paraules meves i de Verdaguer... es constitueix com a partitura que intenta una aproximació poètica al poeta". Paraules exactes que m'estalvien feina. I remata Comadira: "Una aproximació i un homenatge a un dels escriptors més grans i més mal entesos de Catalunya". Certament, aquesta incursió en la figura de Verdaguer a partir de les seves darreres hores és, també, un acte de desgreuge, perquè descarrega el nostre poeta nacional per antonomàsia de les exigències pàtries i ens el mostra amb la vulnerabilitat, i l'autèntica grandesa, de la seva dimensió humana. Verdaguer ha tingut molta sort, perquè no és el mateix que redacti el guió dramàtic d'una obra com aquesta un escrivent d'ofici que un escriptor de la magnitud i la sapiència de Comadira, i aquesta primera canya del cistell ja és sòlida. I també ha tingut sort perquè també és sòlida (i intel·ligent, i divertida, i desacomplexada) la segona canya del cistell, la direcció de Xavier Albertí, que ha sabut compensar el distanciament en relació a la figura del poeta (potser necessari: així l'humor irreverent i la relectura radical esdevenen més factibles) amb el tractament que és degut a tot gran autor: el tractament d'universal, és a dir, el tractament d'obert, encara ara i sempre, a les múltiples lectures que a través de la història ofereix una obra literària -però evidentment no pas per dir sempre el mateix. Així les coses, és ben igual si ens agrada més o menys determinada lectura proposada; personalment, l'hermenèutica basada a psicoanalitzar la ment creadora m'interessa molt menys que la que pretén reconstruir el procés de construir significat que fa la ment lectora. Però tant és: el joc ja queda establert, i el joc consisteix res més i res menys que a provocar l'espectador al redescobriment dels Verdaguers que enclou l'obra de Verdaguer.
Un últim apunt per als intèrprets: Jordi Figueras recita Verdaguer d'una manera nova, i brilla; Ruben Ametllé és un paròdic i eficaç narrador; les dues minyones estan interpretades per unes convincents i hilarants Sílvia Ricart i Lurdes Barba; i Xavier Frau fa un soldat que alhora és músic i que intervé perfectament en els moments més delirants de la funció.