espanya granítica

ÀNGEL CALDAS I BOSCH ELa Vanguàrdia de dilluns, 14 de desembre, l'escriptor gironí Antoni Puigvert, reflexionant i fent reflexionar sobre "L'Elogi del Dubte", cita el text del seu amic que critica la duresa granítica de les nostres opinions. "Aquí -diu- se fabrican opiniones a miles sobre todo lo divino y lo humano, sí; pero desde una immovilidad granítica." Aquesta crispació de fons, aquesta cristal·lització en ideologia, constitueix l'humà d'un diàleg que esdevé dificil. Hi ha quelcom, en el fons, que el fa gairebé impossible: és la radicalitat de les posicions, el domini de l'afectivitat sobre la raó, l'apassionament irreflexiu que no permet acceptar la persona de l'altra ni el seu pensament. Aquesta tendència tampoc no està absenta del tema religiós. També pot haver-hi un rerefons granític. I això que tenim un exemple d'una gran força en el diàleg obert per Benet XVI en la seva reflexió permanent sobre els grans temes del nostre món. Des del seu discurs de Ratisbone, tan mal interpretat, el Papa no para de presentar la Fe i la Raó en una indissoluble unitat. En aquest diàleg, la raó, que se sap fràgil i que s'ha de fer humilment, ha de mantenir una actitud acollidora, ha de saber acceptar les parcel·les de veritat, que no són patrimoni de ningú. És cert que la Fe és indiscutible, però l'acostament racional a la Fe omple d'agilitat el diàleg, provoca una comunió de persones, humanitza la relació i agraeix qualsevol llum racional que ve dels altres com un do. Hi ha coses granítiques: les veritats irrecusables perquè són revelació divina. Però el diàleg racional converteix la teologia en un tema comú ple d'humanisme.