No veu Madrid com un exili. Josep M. Flotats no s'enyora: els escenaris són la seva llar i la cultura, una veïna que sempre l'acompanya. Aquest cap de setmana el més afrancesat dels directors catalans presenta a les comarques de Girona un text brillant, dens i irònic de Jean-Claude Brisville. Fa gairebé 50 anys que trepitja escenaris, i el temps no li pesa; només l'ha fet més reflexiu i li ha aportat, segons diu, l'edat necessària per interpretar papers que -com aquest Descartes- feia molt que desitjava encarnar.

Visita Salt i Blanes per primer cop amb El encuentro de Descartes con Pascal joven. És ara perquè abans no n'havia tingut oportunitat?

És això, per una qüestió de calendari i de dates lliures dins la gira. Em fa molt content ser a Blanes per primer cop, i sobretot a Salt, que és un teatre cada cop més prestigiós on el nivell i la qualitat dels espectacles que estan programant són cada vegada més elevats.

El full de ruta que seguiran Descartes i Pascal és llarg.

Sí, sobretot tenint en compte tota la trajectòria de l'obra, que vam estrenar ja al Teatro Español ara fa un any. No farem gira catalana, i de Girona anirem cap a Galícia; d'allà a Extremadura, i farem estada al Lliure a finals de febrer i les tres primeres setmanes de març. I fins al mes de maig serem per Andalusia.

Les personalitats i filosofies tan radicalment oposades que mostra l'obra tenen vigència avui dia?

Totalment, perquè tot i el pas del temps continuen sent dues visions del món plantejades per, possiblement, les dues ments més brillants del segle XVII. I a més els temes són totalment contemporanis: l'integrisme, la separació entre Estat i Església, o la censura. Entre ells s'estableixen dos debats: el generacional i el que oposa les seves visions de la vida.

La trobada és en un moment concret i crucial de les seves vides.

Descartes tenia 52 anys, el que per l'època era estar gairebé al final de la vida; ja havia publicat totes les seves grans obres, era un filòsof consolidat. Pascal, per contra, en tenia només 24 i es trobava en plena crisi mística. Era considerat un jove geni, però tenia una salut molt feble i encara no havia publicat res. Però tot i tenir dues visions antagòniques de la vida, es respecten: parlen i s'escolten, en definitiva, dialoguen. No com avui, que no hi ha debats reals sinó monòlegs simultanis.

Però malgrat saber que realment es van conèixer, no hi ha cap escrit que ho confirmi; tota l'obra és una fabulació de Brisville.

Se sap que la trobada es va produir el 24 de setembre de 1647, al convent parisenc dels Mínims. Ara bé, a partir d'aquí Brisville recrea la conversa. Si bé és veritat que la inventa, es basa en la correspondència dels dos filòsofs per documentar-se; no pas la mantiguda entre ells, perquè no existeix, sinó en les cartes íntimes escrites a familiars i amics, i missives adreçades a reis i ministres. Allà ambdós parlen del que realment els preocupa: de religió, dels problemes amb la censura, dels diners, de salut. I Brisville ha aconseguit plasmar-ho amb un llenguatge d'alt nivell però alhora molt accessible a tothom.

A priori no ho sembla gaire.

De debò que sí, sigui quina sigui la formació del públic tothom hi troba algun aliment i s'ho passa bé, sobretot perquè és un text molt intel·ligent, i la intel·ligència sempre fa de parella de l'humor i la ironia. És una obra que permet tantes lectures com espectadors hi hagi a la sala, i en sortiran satisfets, segur.

Què li ha aportat posar-se en la pell de Descartes?

Fa temps que pensava que quan tingués l'edat i el pes com a actor necessaris voldria fer aquest paper, perquè era un text que tenia a la tauleta de nit de fa molts anys. És el mateix cas de La cena, un altre text de Brisville, on es troben Tayllerand i Fouché, els dos grans polítics del segle XVIII en ple conflicte per la restauració de la monarquia borbònica a França. Són papers que et demanen una certa edat, i una certa preparació. I penso que tant de bo hagués pogut fer també de Pascal quan era jove: hauria estat una experiència teatral molt intensa.

Però pel que fa al Flotats més íntim... és més Descartes o Pascal?

Per la meva formació francesa em sento molt vinculat a Descartes, però diria que en la meva primera adolescència jo era molt pascalià. No és que hagi patit les seves crisis, però és una meravella la seva intransigència, com l'obliga a avançar. És, en termes locals, un debat entre seny i rauxa, entre raó i passió.

Han passat 15 anys des que va fundar el TNC, i 13 de la creació de la productora a Madrid. Què en queda del Flotats d'aquells temps?

Sóc el mateix, faig idèntic ofici però amb una altra organització, que no execució. Quan s'aixeca el teló, si és que s'aixeca, la feina és la mateixa, igual que la meva devoció i passió pel teatre. El que ha canviat són els mitjans, però jo sóc idèntic tot i que amb uns anys de més. Em motiva el de sempre.

I no s'enyora de Catalunya?

Mai he tingut enyorança, ni a Madrid, ni a París, ni enlloc. Jo sóc feliç quan puc exercir lliurement l'ofici que em construeix, que em dóna sentit. I mentre el pugui exercir amb llibertat, sigui on sigui l'escenari, sigui en la latitud que sigui, seguiré essent feliç.