´2666´, més enllà de bolaño

MARTA PALLARÈS Es podrien trobar 2666 motius per acostar-se al Teatre Lliure i deixar-se seduir per 5 hores de teatre en estat pur, les necessàries per traduir a l'escena les 1.126 pàgines de l'obra de Roberto Bolaño. Lamentablement, n'hi ha un de sol que impedirà a molts de fer-ho: i és que les entrades estan esgotades. Tres anys després de la seva estrena, la fascinació per l'obra magna de Bolaño continua sumant espectadors a la magnífica (i a priori suïcida) adaptació que en van fer Àlex Rigola i Pablo Ley.
Poca cosa es pot dir a aquestes alçades del que ha estat, probablement, el muntatge més ambiciós del Lliure, i un dels emblemes que deixarà Rigola quan en deixi la direcció a final de la temporada 2010 - 2011. L'avalen el premi de la crítica al Millor Espectacle Teatral, Dramatúrgia i Escenografia 2008 (potser s'hauria de parlar de localitzacions i tot, com si es tractés d'una pel·lícula rodada davant dels nostres ulls); dos Max, i molts altres reconeixements. Així que això no pretén ser una crítica; hi ha hagut temps de sobres per escriure'n des de l'estrena.
Aquesta crònica només pretén asssentir i refermar que sí, que tenien raó els que primer van opinar-ne: 2666 pren un altre sentit en veure com les paraules del xilè s'encarnen en malson, en dolor, en sexe i violència, davant nostre.
L'experiència va ser doblement gratificant perquè dijous a la nit, les portes del Lliure es van obrir en una sessió especial per a convidats; entre d'ells, un munt de bocabadats estudiants de l'Institut del Teatre.
Un d'ells va preguntar a un company: "Perquè tinc la sensació que ens acaben de fer una classe magistral?". La resposta podria ser tan complexa com destil·lar l'essència de l'art; o tan senzilla i estúpida com dir: "Doncs perquè l'han impartit dos mestres", Bolaño i Rigola. Certament, una gran (i llarga) nit.