el rector d´ars, avui

ÀNGEL CALDAS I BOSCH El mes de juny passat Benet XVI va convocar un Any Sacerdotal, amb motiu del 150 aniversari de la mort del rector d'Ars. Un poble, un rector, una parròquia insignificants han omplert la França postrevolucionària i l'Església entera. Els temps no eren fàcils. Un llargs anys de persecució religiosa, d'intervencionisme hostil de l'Estat vers l'Església, amb la consegüent ignorància religiosa, tot contribuïa a una situació pastoral difícil. Hi ha una profunda similitud entre l'home de principis del segle XIX i l'home d'avui, que es dilueix en el relativisme i per tant en el desconeixement, en la ignorància ètica i religiosa. El sacerdot té les mateixes armes que tenia el rector d'Ars. "El sacerdoci és l'amor del Cor de Jesús", repetia sovint Joan Maria Vianney. És el realisme de la fe. El sacerdoci, malgrat les misèries personals de l'home que n'està revestit, és un submergir-se en la realitat viva de Crist i assumir la seva missió. El rector d'Ars "vivia" pràcticament en la mateixa església parroquial. Hi entrava abans de l'aurora i en sortia després de l'Angelus de tarda. Era sempre localitzable. Va educar la pietat eucarística dels fidels vivint la seva pròpia passió per Jesucrist als peus del sagrari. Benet XVI diu que la identificació personal amb el Sacrifici de la Creu el portava de l'altar al confessionari. Els sacerdots no haurien de resignar-se mai a veure buits els seus confessionaris ni a limitar-se a constatar la indiferència dels fidels vers aquest sagrament. Per això la presència del rector d'Ars en el seu territori abastava tots els problemes i totes les persones. Era un bé total.