El director Martin Scorsese va causar ahir la primera tempesta mediàtica i cinematogràfica de la Berlinale al capdavant de Shutter Island, un film que arrenca com a thriller i deriva en immersió en la bogeria, apuntalat en la grandesa de Leonardo DiCaprio.

Amb Shutter Island va arribar el fins ara únic bombardeig seriós de flaixos sota el cel berlinès i ple absolut davant l'estrena del tempestuós film de Scorsese, exhibit fora de concurs, però plat fort de la seva secció oficial, almenys pel que fa a desplegament mediàtic.

DiCaprio va tornar com a astre-rei a la catifa vermella, deu anys després d'acaparar flaixos amb La platja i disposat a desfermar la seva segona tempesta, custodiat per Ben Kingsley, Mark Ruffalo i Michelle Williams, els seus companys de repartiment, i presidits per Scorsese.

"Pertanyem a generacions diferents, però fa deu anys que treballem junts i hem assolit nous nivells de cooperació, al que s'uneix la increïble maduresa artística de Leonardo", va afirmar el director, obrint la ronda d'elogis mutus i recordant el seu treball conjunt a Gangs in New York i The Aviator.

"Ja no sóc tan jove, però quan sí ho era vaig entendre que caldria estar boig per desaprofitar l'oportunitat de treballar amb Scorsese. Hem desenvolupat una espècie de camaraderia", va arrodonir DiCaprio.

En la maduresa interpretativa d'un DiCaprio que segueix sense haver esborrat els contorns adolescents de la seva cara se sustenta el tempestuós Alcatraz psiquiàtric en el qual Scorsese col·loca al seu actor. Teòricament es tracta de desemmascarar psiquiatres d'ànima nazi, tan assedegats d'experimentar amb el seu cervell com amb qualsevol dels seus pacients/reclusos.

Amb Algú va volar sobre el niu del cucut va quedar clar que és més fàcil sortir de la presó d'alta seguretat que d'un manicomi. La pregunta és quants viatges d'anada i tornada entre realitat i bogeria caben en un film, quants huracans, quantes tortures internes i qui és qui en el fals thriller.

Un desafiament

"Era un desafiament. Un film que exigia molta empatia, molta emoció de tots. Per sort, estàvem en bones mans", va afirmar Ben Kingsley, un altre amic fidel de la Berlinale, com el mateix Scorsese, qui dos anys endarrere va provocar una altra tempesta mediàtica en el festival acompanyat dels Rolling Stones i el seu Shine a Light. És difícil imaginar en què hauria derivat un guió com el del film sense aquestes bones mans i la maduresa de DiCaprio. La immersió en la bogeria no escatima vendavals, llampecs, impactes visuals i deliris, fins a fer pensar a l'espectador que potser sí convindrà recórrer a la lobotomia.

"Venim a Berlín igual de contents, dins o no de la competició", va prosseguir. Efectivament, Scorsese no necessita aspirar als Óssos per acaparar flaixos i eclipsar els dos aspirants de premi projectats ahir.

El director del festival, Dieter Kosslick, havia avançat en presentar la 60 Berlinale que el seu eix temàtic anava a ser la família. Les dues pel·lícules concursants d'aquest dissabte encaixaven en això, des de la perspectiva comuna no de les lleugeres comèdies d'embolics entre parents, sinó de dues famílies desestructurades.

Submarí, del danès Thomas Vinterberg, va abundar en la tendència d'altres anys en els films escandinaus en la Berlinale de presentar la cara menys premiada del seu país: addictes a l'alcohol o a la droga -o a tots dos-, predeterminats per progenitors així mateix marcats per l'addicció a no abandonar el cercle viciós.

Eu cand vreau sa fluier, fluier, del romanès Florin Serban, se centra en un noi de 18 anys, a punt de sortir de la seva sòrdida presó de menors, llançat a posar en perill la llibertat que gairebé frega amb la mà per evitar que la seva mare porti al seu germà petit, al qual adora, a Itàlia.