Adrià: «Jo volia ser Cruyff, no Robuchon»

CRISTINA JOLONCH / TRADUCCIÓ PRENSA IBÉRICA DIGITAL Podria passar inadvertit entre els inquilins que solen creuar-se amb ell a l'escala. Però s'han acostumat a veure el seu rostre en els diaris o a la tele. Saben que el discret veí del quart és, això diuen, el millor cuiner del món.

Adrià (l'Hospitalet de Llobregat, 1962) viu amb Isabel Pérez, la seva dona, en un apartament de cinquanta metres quadrats en un barri corrent de Barcelona. L'ocupen només la meitat de l'any quan El Bulli està tancat. Encara que la major part del seu temps, quan no està de viatge, transcorre molt a prop del mercat de la Boqueria, entre el taller que considera la seva segona casa i el veí Bulli Carme, un pis en el qual es desenvolupen part dels seus projectes.

No vesteix roba cara ni té cotxe. L'home que ha revolucionat la cuina confessa odiar qualsevol aparell que pugui fer-se malbé, gairebé tant com haver de fer l'esforç inútil de cordar-se unes sabates amb cordons. No és presumit i és capaç d'aferrar-se a una peça de roba durant anys si li sembla còmoda i li agrada.

"La gent pensa que perquè fas cuina d'avantguarda has de ser algú extravagant, i nosaltres som normals." Acostuma a utilitzar el plural per parlar del terreny personal, un plural en el qual unes vegades busca la complicitat de la seva dona i d'altres la del seu germà, els seus pares, el seu soci o el seu equip.

Podria col·leccionar pintura, o escultures, fins i tot sofisticats estris de cuina. Però ell s'ha dedicat a anar guardant els bolígrafs i els llapis de l'hotel al llarg dels seus viatges i posseeix una col·lecció de més de 500. Confessa que té un parell de capricis: viatjar i menjar bé. I un principi vital: "No m'agrada complicar la vida a ningú ni que me la compliquin. Encara que sóc conscient que l'he complicat a més d'un pare que tindria altres somnis per al seu fill i que ha hagut d'acceptar que el noi sigui cuiner perquè s'ha fixat en mi ".

La seva última ocurrència, anunciar que tancaria dos anys El Bulli per transformar-lo i per tenir més vida personal després d'un quart de segle de treball sense descans, ha desencadenat una allau de trucades telefòniques, de correus electrònics amb propostes de tot tipus i d'innombrables peticions d'entrevistes. Això sense comptar els espontanis que el paren pel carrer per demanar-li que no se li passi retirar-se. El seu cap treballa de dia i de nit, i és aquí on s'està cuinant- només li falta un bull- el que serà el futur d'aquest racó ocult a la cala Montjoi en què, passi el que passi, governarà la creativitat.

Però avui no parlarà dels seus plans. És divendres a la tarda i s'acosta un cap de setmana tranquil, una cosa de la que a partir d'ara espera gaudir més sovint el famós cuiner. Ha decidit visitar la seva mare, que ha estat malalta, i recórrer, amb el seu pare, una ruta clau en el paisatge de la seva memòria: el camp de futbol del Santa Eulàlia, a l'Hospitalet, on va jugar molts anys, i el bar Juan, al que després dels partits solien anar a picar alguna cosa els diumenges al matí.

"El meu únic somni era jugar al Barça. Jo volia ser Cruyff, no Robuchon (el famós xef), que jo ni tan sols sabia qui era. I quan, molts anys després, va venir a El Bulli, va ser un alleugeriment descobrir que el meu ídol era una persona enginyosa i amb un gran sentit de l'humor. "

La decisió

Al vell camp del Santa Eulàlia acaben de obrir-li les tripes. Van a construir habitatges de protecció oficial i noves instal•lacions, inclòs un nou camp de futbol- una millora per al barri- amb el que Adrià hagués al·lucinat quan era una criatura que jugava de migcampista i lluïa el número 6, com el barcelonista Xavi.

El cuiner ha entrat per darrera vegada als vestidors abans que l'excavadora es porti per davant les seves parets gastades, el penjador i un munt de records. El pitjor, sens dubte, el dia en que va voler decidir si seguia treballant- ja havia començat a la cuina -o es dedicava de ple a l'esport. Va tenir la valentia de preguntar-li a l'entrenador si li semblava que podia arribar lluny com a futbolista. Quan aquest li va contestar que com a màxim a Tercera Divisió (ell estava a Segona Regional), es va aferrar a les olles. "Aquell dia vaig descobrir que en l'àmbit professional, encara que t'esforcis, no ets el que a tu et sembla sinó el que els altres pensen que ets."

De nen tenia els amics del futbol i els de l'escola. Carbó i Fuertes. Luque, Young (d'empenta) i Molina, colla rival. I el seu inseparable Andrés Andreo. El mateix que un dia, fa poc més d'una dècada, es va sorprendre en veure Adrià fotografiat en un diari i convertit en algú important. "El vaig trucar per telèfon- explica Andreo -i li vaig dir: 'Però què has fet?'. I abans de dir-li qui era, ell em va respondre: 'Què passa, capoll?'. "No aconsegueix construir en la seva ment el personatge del millor cuiner del món perquè no li resulta creïble.

"Per a mi sempre serà Ferran. El meu millor amic. "Li ve a la memòria la imatge del xaval que es comprava el pa al forn i la mortadel•la a la xarcuteria per fer-se l´entrepà de l'esbarjo. Ho recorda amb el pal de regalèssia a la boca o amb els morros pringats per la xocolata del bollicao. "Jo sempre estava a casa seva. La seva mare ens feia el dinar, i Fernando sempre acabava amb alguna taca al suèter. Ja era una mica desastre amb la roba."

Junts van passar tardes de cinema sota una catifa de closques de pipes, van fer punteria a les vies del tren, es van buscar un treballet a la fàbrica de Kas a canvi de dur a casa unes taronjades. Recorda Andreu que Ferran era seriós, però tenia sentit de l'humor. "I era valent. Una vegada que uns tipus va intentar robar-nos els va plantar cara sense pensar-ho mentre jo anava a buscar l´ajuda d'algun major". "Confessa que va arribar a plorar quan el seu amic va passar mesos malalt sense sortir de casa. "Em faltava la meva altra meitat."