castella com a mirall

MOISÈS DE PABLO Miguel Delibes, a Diario de un cazador (1955), dibuixa uns personatges que miren i actuen més que no parlen. Petits herois de la Castella dels grans espais, que enyoren estimar i ser estimats dins uns patrons estables i sòlids. En les seves petites lluites personals i somnis, en una Espanya de postguerra on els festejos duren mitja vida, i passes el dia de festa passejant amb la núvia, vestit de diumenge (vestir-te així t'ha costat mig any de sou), és important ser fidel a la paraula. A una manera d'entendre la vida, i davant la decepció, la rancúnia sempre serà present, com mostra a Las ratas (1962).
El llenguatge de Delibes és d'una senzillesa de cirurgià, net de barroquismes, i amaga una gran capacitat de depuració formal, nascuda de la convicció que el llenguatge ha de ser directe i senzill. L'obra de Delibes, s'entén així com una mirada sobre el territori castellà. Una reivindicació allunyada del folklorisme, i que reclama el coneixement de la natura del país i de la gent que l'habita, sense la càrrega del tòpic.
Aquí entronca amb la cacera com una activitat que permet conèixer el teu espai, i alhora, et permet descobrir-te tu mateix, els punts dèbils i les virtuts; i al gos, fidel company que ajuda al caçador i actua de mirall. La seva fidelitat és per Delibes la millor plasmació d'una gran virtut humana: l'home i la dona que compleixen allò que diuen, que són fidels als seus actes. Si a la coneguda Los santos inocentes, (1981) veiem el retrat descarnat de la desigualtat de classes en els latifundis extremenys, la gran injustícia (portada al cinema amb gran èxit pel director Mario Camus); a la novel·la històrica El hereje (1988), Premi Nacional de Narrativa, trobem com les males relacions personals poden estroncar la convivència d'una societat. L'odi i la manipulació interessada poden fer que aquell que cerca un camí propi, arribi a ser destruït. Tot un avís per a la seva darrera obra. Un home que des de la seva amistat amb Vergés, l'editor de Destino, sempre va cercar ponts entre les cultures d'Espanya, com a millor manera per acceptar les diferencies i estimar l'altre. Al diferent. A l'heterodox. Com a creador, defensava el diàleg, i el coneixement amb els escriptors catalans com a millor antídot contra les postures més radicals o tancades, nascudes de la ignorància o l'interès més negatiu.