El portaveu de Castella

MADRID | ÁLEX GRIJELMO/EFE
Ha mort el portaveu de Castella. Potser la ciència aconsegueixi algun dia que les bones collites no depenguin de la sort ni de la pedregada. Qui sap si els preus agraris i la contaminació dels rius ja no se sotmetran mai a debat en les cantines.
Però quan tot resulti tan diferent, la imatge universal de Castella seguirà arrelada en Miguel Delibes; i es comprendrà que el present -sigui quin sigui el present en aquell moment- continuarà enfonsant la seva arrel a la muntanya on Lorenzo baixava unes perdius, en la saviesa natural del senyor Cayo i en la tenacitat díscola del difunt Mario, perquè res haurà descrit millor aquesta terra que el llenguatge precís i sec d'aquests personatges.
La literatura de Miguel Delibes va servir sempre per narrar la trista sort dels castellans, que el règim de Franco no permetia explicar a El Norte de Castilla. El diari vallisoletà havia recuperat a poc a poc sota la direcció de Delibes (1958-1963) la línia liberal, agrària i castellanista que la dictadura va arrabassar a la publicació després de la guerra civil.
Delibes va idear els suplements Las cosas del campo i Ancha es Castilla, i va emprendre campanyes informatives a favor dels interessos castellans: "Creació i millora de les escoles", "En defensa de l'art castellà", "En defensa de la Universitat de Valladolid"...; i una insistència de deu anys en favor del Pla de Tierra de Campos, i la necessitat de dignificar la vida dels municipis castellans, i d'elevar el preu del blat, i d'elaborar un pla social per als pobles. José Francisco Sánchez explica amb detall i amb documents en el llibre Miguel Delibes, periodista (Destino 1989) aquestes i altres valenties, així com els enfrontaments que l'aleshores director d'El Norte va sostenir amb els successius ministres d'Informació, entre ells Manuel Fraga. I no cal oblidar que en aquell temps els directors de diari depenien de la Direcció General de Premsa, ni que la censura vigilava cada racó d'una pàgina.
Delibes no va poder mantenir per més temps el seu pols amb el Govern, i es va refugiar de ple en la literatura. Els censors van acabar, doncs, escrivint dret amb renglons torts, perquè el novel·lista que ja havia guanyat el premi Nadal (1948) es va endinsar encara més en els problemes i en la gent, i va trobar un llenguatge i un sentit que es va fer universal, i va esquivar així les tisores repressores per treure a la llum Las ratas o Viejas historias de Castilla la Vieja...
I al final el seu talent i les seves novel·les van assolir un efecte encara més gran que els seus censurats criteris periodístics.
Amb l'obra de Delibes, Castella ha pres consciència de la seva pobresa material i de la seva riquesa etèria. D'una banda, l'austeritat irremeiable; de l'altra, el vigor de les arrels que alimenten l'ésser humà. D'una part, la gent desemparada; i gràcies a això, el poble que en té prou amb si mateix. La pobresa sense indústria; però la naturalesa persistent.
Miguel Delibes, portaveu periodístic i literari de Castella, deixa vius tots els llenguatges del poble, el record de les sabatetes que vesteixen els peus silenciosos pel passadís, la imatge dels ruscos on dormen les abelles, l'olor de la ginesta gebrada que gaudeix el canelo abans de sortir de cacera sobreviuen en els seus llibres i seguiran adormides en ells durant segles esperant sense pressa fins que els ulls d'un lector les hi espolsin la mandra.