MATÍAS VALLÉS
Cela negocia des de Mallorca un dels seus productius negocis culturals, però la seva tarifa espanta l'emprenedor de torn, que li esbossa tímidament una literatura comparada:
- Delibes ens ho fa més barat.
- I qui llegeix a Delibes?
Només sabem denunciar els defectes que compartim. Cela imposava una competitivitat atlètica i alcalina a la seva carrera, enfront del Delibes de mòdic estipendi que és autor ideal per endur-se a una illa superpoblada, i reprendre-hi la soledat radical que caracteritza l'ésser humà malgrat els seus semblants. Només és que "li aterria pensar-se".
Quant a paral·lelismes, els dos monstres del castellà tardà van complimentar el clixé que un espanyol amb mala salut de ferro es passa mitja vida morint-se, i traspassant al seu entorn la notícia de la seva extinció. Cadascun en el seu estil. Abrupte en Cela, "la mort és una vulgaritat que comet tothom". Sospitosament modest en Delibes, "penso amb amargor que em moriré sense conèixer-me". Així veta implícitament qualsevol intent aliè per conèixer-lo.
L'ombra de Delibes s'ha allargat. Per no dramatitzar, només ha mort el castellà, quant a idioma imprès sobre una geografia. El sobreviuen Sánchez Ferlosio com a practicant fora d'estació, i la refiladissa de les literatures subvencionades per curar-les de l'encartonament. Els autors han d'escriure avui sense que es noti. En el trànsit del banquet al mossec esfilagarsat, encara pot llegir-se sense rutina la prosa esponjosa de Delibes, literalment atemporal perquè el protagonista del tresor triga sis línies a despenjar el telèfon i retrata una "barba fluvial". Les metàfores poden pecar d'excessiu realisme.
Des d'El Norte de Castilla, la premsa permet a Delibes la bifurcació del seu treball en un curs literari per mitjà de Francisco Umbral, preservant la vena estrictament periodística per a Manu Leguineche. Sempre matisant que "escriptor" pot significar un acorralament, per negar al val·lisoletà el seu olfacte d'analista o qualsevol altra vessant pràctica.
He descartat llibres de Delibes, conforme ingressaven ahir als prestatges necrològics. Entre els no nomenats als meus sentits, celebro el brillant Un mundo que agoniza. L'escriptor ha frenat la seva vida a un pas del fi dels temps, que descrivia allà amb l'ànima d'un caçador de veritat, als antípodes dels senyorets ivans de vestit i corbata que abaten senglars a vedats, un conat del tractament que administrarien als seus semblants si poguessin abstenir-se del codi penal.
Delibes dedica Els sants innocents a "el meu amic Félix Rodríguez de la Fuente", sabedor que les espècies biològiques són aniquilades a millor ritme que les paraules. En saber de la seva mort, Soraya Sáenz de Santamaría gairebé perd l'IVA. La ministra de Cultura dictamina que el mort mereixia el Nobel, un pronunciament que val tant com el seu veredicte sobre el campió de Lliga, encara que hauria estat més agreujant afirmar que "he après molt d'ell". Abans de posar-se fantàstic, el PSOE hauria de sospesar l'interrogant "Quins van ser els bons i qui els dolents a la guerra del 36?", que el premi Cervantes va plantejar fa un any escàs.
