El Juan Perro més negre tanca el Black Music Festival

ALFONS PETIT
Va ser una pena que la sala simfònica de l'Auditori de Girona no s'omplís de públic en el concert de Juan Perro que posava, divendres a la nit, el punt i final a l'edició d'aquest any del Black Music Festival. Va ser una pena perquè vol dir que molt públic més hauria pogut gaudir d'una de les propostes més suggerents i arriscades que ofereix l'escena musical espanyola del moment, i també perquè l'excès de cadires buides en un recinte tan gran va aportar una certa fredor a un espectacle concebut per ser càlid, molt càlid. I és que l'aproximació de l'"alter ego" de Santiago Auserón als ritmes negres del sud dels Estats Units, mesclada amb el rastre de les seves anteriors incur?sions en les músiques caribenyes, llatines i el jazz, sense oblidar mai els seus origens en el rock, genera un show intens, que combina energia i sensibilitat a parts iguals.
Juan Perro, acompanyat per una excel.lent banda de quatre músics (Joan Vinyals a la guitarra; Martín Leiton al contrabaix, Javier Moro als teclats i Moisés Porro a la bateria i percussions) i comunicatiu com sempre amb el seu públic, va basar el concert en temes encara no editats mai en disc, una aposta insòlita i innovadora que no estranya en un artista que sempre ha estat insòlit i innovador. Per això, molts espectadors era la primera vegada que escoltaven cançons com José Rasca, Duerme, zagal, Malasaña, Reina ZulúGirasoles robados (inspirada en les estades del músic a l'Empordà). Per completar, noves versions de clàssics sempre joves de la seva carrera en solitari (No más lágrimas, El carro, La misteriosa, La charla del pescado, Obstinado en mi error...).