Nascut a Valladolid i barceloní d'adopció als 14 anys, estudiant de solfeig al Conservatori, col·laborador de figures com M. del Mar Bonet o Gato Pérez, i cantant de salsa en orquestres com la Plateria o la Sonora Catalana. Però va ser en entrar en el repertori tradicional quan Eliseo Parra va descobrir realment què l'apassionava. Avui dia és una figura essencial d'aquest gènere que revisita i redescobreix amb ànima de nen. Diumenge oferirà a l'Auditori amb Coetus (formació on també hi milita la palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz) un concert que promet estar ple de la mateixa energia que mostra Parra quan en parla.

La proposta conjunta que presenta amb Coetus pretén recuperar el repertori tradicional ibèric. Com va néixer la iniciativa?

El grup sorgeix arran de la col·laboració que ens van plantejar amb el bateria de la meva banda habitual, per plasmar el bagatge de cantars i ritmes que he anat recollint al llarg dels anys per tot l'Estat. I a partir d'aquesta base molt pura, ell va fer arranjaments de percussió sobre gèneres tradicionals.

És un projecte força innovador.

L'esperit ho és, de fet és una proposta que mai abans s'havia plasmat. El que jo havia recollit era la música de dones que cantaven als pobles, que s'acompanyaven d'instruments de percussió com paelles, panderetes, "panderos" quadrats; però amb Coetus som fins a 15 músics, entre percussionistes i cantants. A més, ho fem d'una manera festiva, recollint balls del repertori tradicional; és bonic veure sobre l'escenari tanta joventut i tanta alegria, generant una energia que jo crec que arriba molt al públic. A més, aquest també es queda molt sorprès per la riquesa del nostre bagatge cultural. Jo n'estic molt content.

El públic de la música tradicional accepta bé que se la transformi d'aquesta manera?

Jo fa molts anys que estic en aquest ofici, i crec que precisament és una música que encara és viva perquè s'ha recreat contínuament i ha tingut una evolució lògica, tant de músics nous que hi entren com per l'entrada de noves sonoritats. Està bé preservar la música, però cal presentar-la amb aires actuals: són els temps en els quals vivim i així és com arriba més al públic.

Quan ideen el projecte, és per un interès personal o per un motiu gairebé pedagògic?

No m'ho havia plantejat mai (riu). En tot cas, tinc clar que només sé fer música, i sempre he procurat respectar-la perquè s'ho mereix. I això significa no treballar per diners, sinó per amor. Jo havia fet de bateria de rock i jazz, de cantant de salsa... fins que em vaig adonar que com més autèntic em sentia sobre l'escenari era fent això. A partir de sentir-ho i començar a investigar aquest camí, crec que el segueixes per ànsies de tocar, de fer coses noves, i d'ensenyar la nostra herència. La resta és superflu.

Recuperar instruments tradicionals és un procés complicat o costós, o menys del que creiem?

És molt més fàcil del que es creu, perquè els que nosaltres usem encara es toquen, no fem una tasca d'organologia. Jo els hi he vist a senyores de Castella i de les Canàries, l'únic que afrontem aquests ritmes amb una visió contemporània.

La crisi ens afecta a tots; però potser la música tradicional n'està sortint relativament ben parada.

Perquè per sort no és una música de moda, que va guanyant adeptes perquè és real i autèntica, i ja no la deixen; no és simple plàstica com el que es mostra sovint per la ràdio i la televisió. El que sí que ens afecta és la crisi en els directes, la manca de feina pura i dura. Però afortunadament molts pobles estan impulsant festivals de folk per recuperar tradicions, i en general no ens queixem. Estem vivint un bon moment pel que fa a aquest tipus de música, tot i que no tant com a la resta del món on arrasa.

I com es presenten sobre l'escenari, què veurem a l'Auditori?

El mèrit és de l'Aleix (Tobías, percussió i veu), que és un figura! Ha fet tots els arranjaments, i ha sabut unificar totes les llavors que jo he anat recollint. La intenció que tenim és, sobretot, que sigui un repertori realment festiu, que la gent s'ho passi bé escoltant-nos.

Perquè clar, en format auditori, de ballar... poc.

La veritat és que les cadires tallen una mica el rotllo (riu). Ens vam estrenar al Festival de Percussió de l'Auditori de Barcelona, i es notava que la gent tenia ganes de saltar i ballar; però hem de saber-nos adaptar a qualsevol aforament.