Aquest vespre es clausura la 63a edició del Festival de Canes, amb la projecció de L'arbre, de Julie Bertucelli, i la proclamació del palmarès. Els pronòstics sobre els guanyadors són del tot oberts. Another Year (Un altre any), la tragicomèdia sobre la soledat que signa el britànic Mike Leigh, encapçala les preferències de la premsa, però a molt poca distància dels altres títols favorits, com Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois, reconstrucció del sacrifici de set monjos francesos en mans dels integristes islàmics, o Poesia, meravellós conte sobre una àvia que aprèn a escriure el seu primer poema.

Hi ha força disparitat, però. Mentre la crítica francesa destaca Biutiful, la cinta d'Alejandro González Iñárritu rodada a Barcelona, la internacional la menysté absolutament. D'altra banda, és difícil de preveure com resoldrà el Jurat la diferència entre personalitats com el seu president, Tim Burton, o el cineasta espanyol Víctor Erice, de qui es preveu la defensa del films amb gran predicament entre la crítica, com L'oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, obra de maduresa artística del tailandès Apichatpong Weerasethakul, i Còpia certificada, la reflexió sobre l'art, la vida i el cinema que Abbas Kiarostami ha rodat a la Toscana. En el capítol interpretatiu, Javier Bardem és un dels noms que més sona a premi.

A la jornada d'ahir, el gallec Oliver Laxe (format a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona) va adjudicar-se el Premi Fipresci de la Crítica Internacional, amb la seva pel·lícula Todos vós sodes capitáns, projectada dins la Quinzena dels Realitzadors. D'entre els films en competició, el jurat de la crítica ha guardonat Tournée (Gira), de Mathieu Amalric. I d'entre els projectats a Un Certain Regard, Pál Adrienn, d'Agnès Kocsis. Pel que fa al Jurat Ecumènic, aquest va premiar Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois, amb mencions especials per a Poesia, de Lee Changdong i Another Year, de Mike Leigh (les que sonen amb més força per al palmarès).

La competició del Festival l'han tancada l'hongarès Kornél Mundruzó, amb Un noi fràgil, El projecte Frankenstein, i el rus Nikita Mikhalkov, amb Cremat pel sol 2: L'èxode. El primer s'embolica amb el munt d'idees que té a les mans i no se'n surt. Sense suc ni bruc, agafa com a referència el Frankenstein de Mary Shelley per parlar d'un noi de l'actualitat, fruit d'una nit de sexe juvenil i que, abandonat i buscant desesperadament l'amor d'una noia i l'afecte del pare desconegut (director de cinema), acaba provocant un reguitzell de crims involuntaris.

Mikhalkov reprèn de manera ambiciosa la pel·lícula que li valgué l'Oscar el 1994, per relatar l'epopeia d'un general comunista i la seva filla, caiguts en desgràcia a l'època de Stalin; tot i ser un cineasta de gran talent, el perd la megalomania. Situant l'acció a l'entrada en guerra contra els alemanys, combina el relat èpic amb ràfegues d'un humor estrident, obra un munt de fronts narratius i farceix la pel·lícula d'imatges emfàtiques que busquen l'impacte en l'espectador. Amb aquesta superproducció ha estat acusat d'acaparar les subvencions estatals russes, aprofitant-se del seu càrrec de president del gremi de directors. I ja n'anuncia una continuació, que seria la tercera part de Cremat pel Sol.