un curs escolar més

ÀNGEL CALDAS I BOSCH Aquests dies, les aules de secundària i de batxillerat semblen sales d'alta tensió. La gent està per exàmens. No hi cap res més. Durant l'any, el ritme de treball va al compàs de cada alumne. Però ara és com l'esprint final d'una etapa del Tour de France. Hi ha una certa electricitat que tensa la vida dels adolescents. Hom s'adona que un curs escolar no deixa de tenir una certa grandesa. La gent creix, s'estira, com s'estiren els coneixements, el cos i l'esperit maduren sempre, malgrat les mandres i les manques de responsabilitat. Un curs és una lluita, una fidelitat en l'esforç, un creixement interior, o almenys una possibilitat de tot això. I una companyonia que enceta la dimensió comunitària de la convivència. Però un curs escolar va més enllà del coneixement. Un noi o una noia d'ESO té tot el món de l'esperit que vol obrir-se pas, que vol descloure's com una poncella. Un ser humà no és un armari de coneixements. Ni una enciclopèdia. Ni només un llistat de valors. La millor pedagogia és la que també ensenya a estimar. La que obra horitzons sobre objectes reals, sobre persones a les quals s'ha de servir, que és la gran manera d'estimar. El món adolescent -sovint ho som tota la vida- demana que no es mutili la veritat, que se li presenti oportunitats de donar-se, de incorporar-se als valors descoberts. Una educació integral exigeix, per la seva pròpia inèrcia, que no se li oculti el valor de la transcendència. Que no s'escamotegi els grans interrogants que donen sentit a la vida de l'home: qui és, d'on ve, a on va? Que es respecti la seva llibertat religiosa fins al punt de poder descobrir i estimar apassionadament el Déu que ha entrat en la història i en la cultura i que porta un nom humà, com en una llista de col·legi, i que es diu Jesús.