En el punt culminant

JAUME BUSQUÉ I BARCELÓ | VILABERTRAN Manologías
Juliane Banse, soprano. Aleksandar Madzar, piano. Ona Cardona, clarinet. Obres de Brahms, Spohr, Schumann i Toldrà D DIA: 28 d'agost de 2010, Església de Santa Maria. XVIII Schubertíada a Vilabertran.

Juliane Banse, Matthias Goerne, i altres joves que avui són professionals madurs, donen sentit i coherència a la Schubertíada i fan d'aquest festival un cicle consistent que un any rere l'altre eixampla fronteres i convoca nous seguidors. El marc és incomparable, malgrat que l'entorn urbà sigui anodí, i a la bellesa del cenobi, tan ben conservat i restaurat, s'hi afegeix la bona acústica del temple romànic.
La Banse, com se la coneix com si es tractés d'una amiga o companya d'escola, va situar-se al davant de l'auditori segura d'ella mateixa, segura de la resposta del públic, uns i altres entregats a la cerimònia musical que començava. Els elements són sempre els mateixos: un piano i el seu pianista i una veu que pren el paper principal. Però, en aquest cas el binomi instrument-cantant té unes dimensions diferents; afectives, si voleu, per l'afecte que el públic té per a la soprano nascuda a Alemanya, però l'estima no seria igual si Juliane Banse no fos l'intèrpret artísticament sensible i expressiva que és i que, quasi sense interrupció, reserva alguns anys per retrobar-se amb el seu petit públic d'una església medieval que no acull més enllà de 300 places.
Entre Brahms i Schumann, Juliane Banse va intercalar-hi Sis lieder alemanys per a veu, clarinet i piano op. 103 de Louis Spohr. Es tracta de sis cançons on la veu humana combina amb la veu (si se'm permet la comparació) del clarinet. Ona Cardona, jove encara amb un futur que promet, va posar-hi les notes de l'intrument i el més infreqüent Spohr va tenir a Vilabertran una presència notable dintre el programa del concert. Els lieder de Johannes Brahms, que obrien el recital, va servir per donar l'autèntica magnitud d'aquesta soprano que sap guanyar-se el públic des del primer instant.
La comunió entre els seguidors i Juliane Banse va fer-se encara més intensa a la segona part en què d'una manera magistral Juliane Banse va executar els Liederkreis op. 39. La musicalitat, l'expressió, el sentiment que transmet de les lletres dels poemes és la característica de la soprano. Només es pot cantar el romanticisme si s'entenen i accepten els missatges de les figures poètiques d'un vers: complexos, variats, que van de l'amor a la mort, del paisatge a la malenconia. Juliane Banse és l'autèntica cadena de transmissió de tants i tants sentiments i ella els fa creïbles.
I lluny del Romanticisme, tancava l'audició tres peces de les Sis cançons sobre textos de Garcilaso, Jérica, Lope de Vega, QuevedoÉ amb el segell inconfusible de Toldrà. Banse dominava l'accent i la dicció castellana era d'una notable perfecció acadèmica. Va entendre la musicalitat de les frases dels poetes del Segle d'Or i així va saber-ho oferir. En l'equador de la Schubertíada, Juliane Banse és el zenit.