Pasqual Maragall ha arribat somrient i en família a la presentació al Festival de Sant Sebastià de la pel·lícula sobre l'Alzheimer que ell mateix protagonitza, 'Bicicleta, cullera poma'. S'ha acostat als fotògrafs amb la seva néta a les espatlles decidit a fer un pas més en la lluita contra una malaltia que afecta 26 milions de persones a tot el món. I ho ha fet acompanyat de Carles Bosch, el director que s'ha passat dos anys al seu costat per elaborar una pel·lícula que esdevingui un testimoni excepcional de la creuada que ha iniciat. Durant la seva estada al Festival de Sant Sebastià, Carles Bosch explica en una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN) com ha viscut aquesta experiència.

Com sorgeix la idea de fer una pel·lícula documental sobre la malaltia de Pasqual Maragall?

En la lluita de Pasqual Maragall contra l'Alzheimer, ell tenia la idea de combatre i fer pública la malaltia a través d'algun mitjà audiovisual. M'arriba que al president Maragall li agradaria que fes alguna cosa. Entomo el projecte i veig molt clar que no cal anar a buscar pacients per tot el món sinó que la força està en saber utilitzar com a director un personatge que si ja era excepcional com a personatge públic, com a pacient i com a protagonista d'un documental és un regal per qualsevol director.

Per tant, la iniciativa és de l'expresident de la Generalitat?

Crec que tots hem pujat al vaixell sense tenir massa clar qui començava. El que teníem clar és que si ho fèiem, era per crear una molt bona pel·lícula. No tenia dret a fer un film mediocre si hi havia una persona que estava disposada a deixar-se filmar durant dos o tres anys.

En els primers minuts de 'Bicicleta, cullera, poma', Pasqual Maragall ja fa una declaració d'intencions i demana que la pel·lícula sigui interessant i divertida. Està satisfet del resultat?

En una pel·lícula com aquesta, és difícil explicar l'A-B-C mèdic i científic. Si no ho fèiem com el president Maragall volia, la gent no la miraria. El repte era aquest, com fer una pel·lícula que segur que seria dura sense avorrir, explicant coses científiques i aconseguir que la gent s'ho empassés com si no fos un informe sobre la malaltia.

I quin és el secret?

Qualsevol film que té una cronologia, en aquest cas de dos anys, ja té força, nervi. La vida és cronologia. El secret ha estat ser conscients que havíem de fer qualsevol cosa que no fos un informe científic. L'altre secret ha estat no fer un homenatge. Si ha estat finalment un homenatge, és absolutament involuntari. És perquè ell es fa estimar.

El film és molt dur. Toca a l'espectador.

Hi havia molts moments que pensava, estem rodant coses fortes, sortiran coses fortes. Aquesta persona estimada i respectada es veurà en situacions dures. M'he hagut de repetir diverses vegades 'aquesta era la seva voluntat', tot i que està en perfectes condicions per decidir què és el que vol de la pel·lícula.

Com ha estat la relació humana amb Maragall?

Per mi Maragall ha passat de ser una persona a la que coneixia molt poquet però que apreciava pel que ha fet al llarg de la seva vida a ser una persona amb la que he estat en moments íntims. No només d'ell sinó també del seu entorn. Ho he viscut bé. L'únic patiment que tenia era si estàvem aconseguint fer la pel·lícula digne i potent que el personatge es mereix. No puc dir si és dolenta o bona però n'estic molt satisfet.

A diferència del la seva família, a Maragall no se li fa una entrevista en profunditat.

En cap moment li proposava parlar de la seva malaltia. Hauria estat un error. Crec que té ganes de parlar de moltes coses i no precisament de la malaltia. En canvi, alguns dels moments més potents de la pel·lícula esdevenen quan ell mateix proposa parlar-ne i és quan explica símptomes de la malaltia o vivències. No hi ha hagut una entrevista amb profunditat sobre malaltia però en determinats moments hi havia un petit regal per a la pel·lícula quan explicava 'estic notant això'.