El ritme contagiós de Muchachito Bombo Infierno, a La Mirona

MARTA PALLARÈS Ha fet moltes anades i vingudes, com el títol del seu nou disc; i sempre a ritme d´una rumba canalla hereva d´una Barcelona passada que es movia noctàmbula, com un gat. Amb el seu tercer disc amb el Bombo Infierno, Muchachito es desvetlla més líric que mai; però com vol demostrar avui a La Mirona, sense perdre l´energia del rumboxing.

Idas y venidas té l´esperit del primer disc, després dels problemes del segon. Ha estat alliberador?

El primer va ser genial perquè vam tenir moltes facilitats per fer el que volíem, sense ni tan sols signar un contracte. Amb el segon la banda estava dispersada i va ser més complicat, però ara he tingut un temps íntim amb les cançons, i he sigut més tossut amb la producció.

Va arribar a creure que hauria de deixar la música, pels problemes de salut causats pels pòlips?

La veu m´havia fallat molts cops, sempre l´he tingut tocada; i en operar-me em va tornar la que tenia feia 10 anys. Però ja m´hi havia acostumat, era una veu molt limitada però còmoda. I vaig passar de gravar a la nit, que era quan cantava bé abans, a fer-ho al matí sense dormir.

S´ha envoltat de grans músics i amics. Què s´aprèn de Kiko Veneno, los Delinqüentes o Estopa?

Kiko és una gran escola, i a més t´escolta i «flipa» amb el que fas. Ell lluita per ser un nen encara, i ens ensenya a tots que passen els anys però que un no canvia les seves il·lusions. És com estar amb el mestre Peret, que t´alegra només en veure que hi ha gent que després de tanta trajectòria manté la innocència. Si no és lliure, la música no té sentit; ha de tenir cor, sentiment i estar viva.

Al disc hi versiona Manzanita; digui´m algú molt allunyat del seu estil que voldria reinterpretar.

Jo he versionat tot el versionable; com diu en Kiko, «em carrego les cançons molt bé», diu que li encanta com destrosso els temes aliens. (riu). Ho he fet amb Jonathan Richman o els Stray Cats, perquè la meva música és variada. Em surt de forma natural amb gent antiga,: per exemple m´agradaria versionar Ron con Coca-Cola, un calypso mític.

Ser l´eix de tot l´entramat del Bombo Infierno no és esgotador?

Sí que ho és, perquè venia de treballar 4 anys tot sol, segons la meva filosofia. Al principi el Bombo era una banda itinerant de cap de setmana, no esperava fer un projecte amb tanta gent i que s´hi quedés tothom. Quan em vaig adonar que anava de debò els vaig explicar que ho volia fer a la meva manera, i hi ha coses per les quals no faig reunions. El funcionament és com un vaixell pirata: hi ha coses que les decideix el capità i d´altres la tripulació (riu).

Què fan dels quadres que pinta en Santos durant les actuacions?

Hi ha gent que els compra just després del concert, i en d´altres ocasions van quedant i els posem al web per si interessen algú. D´altres cops els regalem per causes socials en què creiem, però ho fem separant-ho de la música: es tracta d´ajudar i no de fer-te autopromoció.

Què pesa més en vostè: ritme o poesia, forma o fons?

La poesia em fa tocar com toco. Tinc una tècnica molt bruta, que no guarda les formes. Jo trencava tres cordes i seguia tocant, m´era igual; per això de l´estil en deia rumboxing, música i arts marcials, on el que importa és l´energia i el ritme continu.

Alguns músics gaudeixen més del procés de creació que de les gires. Per a d´altres, publicar un disc és gairebé l´excusa per poder tornar als escenaris. Vostè on s´inclou?

En el segon grup, sens dubte. Però després dels discos que he fet, li he agafat el gust a gravar. I en tenir estudi propi m´hi passo més hores; ha sigut un alleujament no haver de pensar en un pressupost per gravar.

Gravar en un garatge és gairebé una declaració d´intencions.

Ui, però jo he gravat fins i tot al maleter de la furgoneta! Pensa que sóc molt petit i m´hi puc posar amb el bombo i la guitarra (riu). La Cueva s´inspira en La Bodega, l´estudi que té a Jerez en José Mª Pelayo, on si hi entra algú amb art, hi grava i després veuen què fan amb el material. I jo faig igual: enregistro gent que em sembla que tenen una veritat a dir; que després tinguin la sort que tinguin, però els facilito les eines.

Parla amb estima de Jerez, i dedica una cançó a Barcelona, «un lloc cada cop més avorrit». Quina seria la seva ciutat perfecta?

Primer, sempre, Santa Coloma; Barcelona m´ha fascinat i enamorat, per això m´entristeix veure que no queda cap dels bars on tocava. És una ciutat que confon civisme amb castració oblidant tots els seus referents poètics, des de Martí i Pol als rumberos. Hi falten sales petites, perquè els pavellons estan molt bé quan tens la butxaca plena, però no hi pots anar de primeres. I de segones, tampoc. Hem de lluitar perquè Barcelona és al·lucinant, però ens ho hem de creure també els que hi vivim, no només els de fora.

I a qui li diria Ojalá no te hubiera conocido nunca?

A la persona a qui li vaig dir en el seu moment (riu). No he tingut mai més aquest sentiment; això només et passa un cop a la vida. Quan vaig escriure la cançó no imaginava que tanta gent se la fes seva. Els primers enamoraments t´enceguen; i ara quan l´escolto me´n ric molt, però quan la vaig fer... no vegis quins anys més dolents.