Amb la mateixa emoció com va ser rebuda recentment al festival de Donostia; així es va presentar ahir al cinema Truffaut de Girona Bicicleta, cullera, poma, el documental sobre l'Alzheimer dirigit per Carles Bosch. I és que aquesta no és una pel·lícula a l'ús, i encara ?menys amb un protagonista a l'ús, perquè l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall n'és el protagonista, i va accedir a "cedir" dos anys de la seva vida a la càmera del director de Balseros.

L'objectiu era, com es deixa clar des del principi del film, que es buscava un documental "divertit", i és que malgrat el que pugui semblar pel seu dolorós tema, no només es parla de la malaltia només amb optimisme, sinó també amb sentit de l'humor. De tota manera, com el mateix Bosch reconeixia, per molt que la pel·lícula s'enfoqui pensant en un futur millor, és impossible "no acabar amb un nus a la gola".

De la quotidianitat a la ciència

És ara, amb l'estrena comercial del film, quan l'experiència cobrarà sentit del tot: "Vam arribar a Donosti precedits de la imatge que aquesta era una gran pel·lícula, però el que m'importa és com es rebrà al carrer, per la gran implicació social de la malaltia i per l'estima existent cap a Maragall".

Bosch deixa palès de nou que es mou amb comoditat dins del (no sempre fàcil) gènere documental. Ell mateix va manifestar que tenia clar que "o feia una gran pel·lícula o no pintava res" dins del projecte: "Molts em deien que per què fer una pel·lícula sobre Maragall ara que està malalt; jo els responia que el meu projecte era un film sobre l'Alzheimer, comptant però amb un protagonista d'excepció".

El director de Bicicleta, cullera, poma posa però l'accent tant en la figura del mateix Maragall com en el seu entorn familiar, conscient que en una malaltia com l'Alzheimer també duen una dura càrrega les persones de l'entorn de l'afectat: "En un primer estadi ho passa pitjor el malalt, però a la llarga és la família qui més pateix". La pel·lícula alterna la quotidianitat dels Maragall (escenes a la seva masia de Rupià, visites al neuròleg, la celebració de la victòria d'Obama a Nova York, on Maragall hi va ser convidat) amb fragments de to divulgatiu amb testimonis d'investigadors i científics.

La pel·lícula combina d'aquesta manera sentiment i ciència, allò particular amb allò global, vehiculant-ho a través d'un personatge, Pasqual Maragall, sobre el qual Bosch va afirmar a Donosti que tot i conèixer "el seu nivell humà, no esperava que donés un joc tan enorme davant la càmera".

S'espera que la creació de la Fundació Maragall i el ressò que es va aconseguir amb l'anunci públic de la malaltia de l'expresident puguin marcar un abans i un després en els avenços científics sobre l'Alzheimer, així com la conscienciació social al respecte. Avui dia, aquesta demència afecta 26 milions de persones arreu del món, i el documental, malgrat esforçar-se en el to optimista que el mateix Maragall referma, no nega (ni vol negar) la crua realitat.

Val a dir que tot i que fins a darrera hora es va treballar amb la possibilitat que el mateix Maragall vingués a Girona per presentar el film, finalment no es va poder comptar amb l'expresident. Però el seu missatge sí que va ser present a la gran pantalla, mostrant com afrontar amb serenitat i valentia una malaltia sense cura. Per ara.