Afirmen que el seu còctel conté les harmonies vocals dels Beach Boys i el croonerisme que exhibia Morrissey a The Smiths; el futurisme retro dels primers Blur però també la psicodèlia de Sisa. Amb referents semblants, sembla complicat no parlar de l'ambició dels MiNE!, guanyadors del passat Sona9 després de sis anys intentant fer-se un lloc dins del (cada cop) més difícil món de la música.
"Mai hi havia hagut una escena tan creativa i de tanta qualitat, però paral·lelament establerta dins d'unes infraestructures tan febles per als qui partim de zero". Ho expliquen Bernat Sànchez i Albert Rams, els dos caps visibles d'una estructura musical que, malgrat tot, expliquen que és del tot plural. Així, el projecte ha anat evolucionant fins a trobar una formació estable on aportacions, veus i composicions van a parts iguals.
Molts ingredients al combinat
El resultat és Un brindis pel nen androide, tan farcit que van decidir comptar amb un dels productors més prestigiosos del país, Ricky Falkner, per sobreposar-se a la "sobredosi d'idees": "Ens calia una visió externa per veure què era el més important a remarcar, i sobretot, per eliminar el superflu". I és que ambdós defineixen el seu nivell d'implicació com a gairebé "malaltís"; afirmen que la música és "l'únic" que els fa feliços professionalment, i això els ha dut a no llençar la tovallola després de diversos canvis en la formació i la gravació d'un LP, El cavall de l'emperador, pagat de la seva butxaca però que no es va arribar a publicar per manca de suport editorial.
És per això que només tenen elogis envers una estructura, la dels concursos, força criticada dins l'escena actual: "És una de les poques coses a les quals es pot agafar un grup quan no té res". Però al marge de guanyar el Sona9, expliquen Sànchez i Rams, l'important era que els oferia una plataforma per fer concerts, per tenir "activitat de banda".
La gira els portarà demà a La Mirona de Salt, en la primera actuació a les comarques gironines després d'haver presentat el seu directe al Mercat de la Música Viva de Vic i el BAM. Els 12 temes inclosos al disc - "ens vam presentar a l'estudi amb 16, però en Ricky Falkner ens va fer adonar que era impossible" - canvien de referents constantment. "No ens hem plantejat prèviament com volíem sonar, només volem fer cançons, autònomes per si mateixes", expliquen tot apuntant: "Si tenim algun interès en particular, és a aconseguir un so identificable, una identitat pròpia". Aquesta passa per arranjaments complexos i uns referents (en la seva majoria) anglosaxons que no són impediment per expressar-se en català.
