Si Ramon Martí Alsina hagués tingut una càmera fotogràfica i hagués viscut la Guerra Civil Espanyola, hauria estat Agustí Centelles. Però les seves armes per plasmar la història eren les pròpies de mitjans del segle XIX, i per tant de traç més lent i subjectiu. Per això Martí Alsina va pintar El gran dia de Girona revestint la resistència de la ciutat durant el setge de la Guerra del Francès d'un aire mític que mai no tenen les batalles

quan es viuen de prop.

La llegenda, però, sí que es pot admirar des de la barrera: la que separa, invisible però perceptible, la Girona del 1809 de la de 2010. La dels prop de 150 anys de distància entre la creació d'un quadre monumental en mides i ambició i la seva ubicació al nou edifici de la Generalitat. I la que va crear a la inauguració d'ahir una enorme expectació per part d'un públic ampli i molt divers, que probablement volia comprovar amb els seus propis ulls si n'hi havia per tant.

No deixa de ser irònic que el franquisme exaltés la resistència "nacional" de la Girona immortal, quan va ser precisament una bomba llençada sobre el Palau de Belles Arts de Barcelona la que va esquinçar la tela, causant que dormís un son de 70 anys fins que es va decidir rescatar-la. L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, posava de manifest que, tot i ser un quadre "poc fidel a la veritat", es reconciliava amb la història gràcies al pas del temps. I sobretot, trobant una ubicació que tot i que Martí Alsina "mai hauria imaginat", l'alcaldessa es mostrava convençuda que és "el seu lloc".

El periple que ha dut el quadre fins a l'Auditori Josep Irla ha estat llarg i molt costós, però ha valgut la pena en paraules de Manel Serra, president de Caixa Girona, en tant que "el coneixement del passat ajuda a encarar el futur". No perquè sí, va ser el mateix Serra qui va comparar les figures d'Alsina i Centelles (l'obra del qual ara ocupa, precisament, les dependències de la Fontana d'Or).

Una restauració "modèlica"

L'encarregat de ressuscitar El gran dia de Girona ha estat l'equip del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya a Valldoreix, que va barallar-se amb els 5,4 per 11,9 metres de la peça. Durant un any van col·locar bandes de tela als perímetres, es van fer empelts i sutures, i afegits de fils de reforç als estrips. I tot, com explicava la subdirectora del MNAC (el museu propietari de la peça cedida), per aconseguir "una restauració modèlica", regida per "criteris de respecte a l'obra original".

Al projecte hi ha treballat un equip multidisciplinar de restauradors, fotògrafs, enginyers i científics; un equip al qual se li podrien aplicar unes paraules de Thomas Mann que va fer seves el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras: "Només el que és exhaustiu i persistent pot ser veritablement interessant". Segons Tresserras, en la conservació del patrimoni artístic català s'ha treballat a partir de la discreció, però de tant en tant "cal que es reconegui la feina dels grans professionals" del país, i actuar "amb audàcia" fent si cal "un gest desmesurat".

Tan desmesurat com el tamany del quadre, la tornada del qual a la ciutat no s'ha plantejat només com a un desembarcament aïllat, sinó com a un "projecte de ciutat" en paraules del director del Museu d'Art de Girona, Josep M. Trullén. Per això s'ha desenvolupat un projecte expositiu amb tres seus: la seu de la Generalitat que alberga el quadre; el saló de plens de la Diputació de Girona, on es pot veure Les heroïnes de Girona; i una gran mostra al Museu d'Art.

Aquesta porta per títol Anatomia d'un quadre. I és que suposa una lliçó d'anatomia en tota regla, en tant que dissecciona aquesta obra a partir de dibuixos, esbossos i altres quadres relacionats tant amb la seva creació, com amb el cicle d'obres de la Guerra del Francès de l'autor. Segons la comissària de la mostra, Lluïsa Faxedas, si es mostrava el quadre calia mostrar el seu context i "el com i per què Martí Alsina, el gran pintor del realisme català", es va embarcar en aquesta aventura.

La resposta es podria trobar, probablement, en la rivalitat professional que hi havia entre Alsina i Marià Fortuny; i també, en la celebració de l'exposició de Belles Arts de Madrid de 1864 un any després que el pintor comencés a treballar en l'obra que es convertiria en la seva "obsessió", com ho va definir Joaquim Folch i Torres. Faxedas va explicar que a la mostra madrilenya l'obra de temàtica històrica tenia molt bona acollida, i probablement Alsina va pretendre aconseguir "prestigi" amb un projecte magne, que desbanqués el seu jove rival. Malauradament, un cop enllestit el quadre el va mostrar a diverses persones de confiança, que li van desaconsellar que el presentés.

Va ser llavors quan el pintor va entrar en un procés de refosa que, de fet, no abandonaria fins a la mort: Martí Alsina mai no va donar per enllestida una obra que, paradoxalment, tindrà ara tot el reconeixement que no va poder aconseguir fa gairebé 150 anys.