Tiumenge va tenir lloc la cerimònia de lliurament dels Oscar del segle passat. Hollywood renova periòdicament la seva batalla contra el nazisme, la versió original del qual va ser més lent a combatre. Ha tornat a derrotar Hitler, poc importa que el Jordi VI utilitzat com a ariet fos més tartamut en la seva ideologia filonazi que en la seva fonètica turmentada.

El discurs del rei és pueril en el pitjor sentit de la paraula, sembla escrita per i per a un nen. Ni Hollywood premiaria un producte tan embafador, sense que hi hagués pel mig un rerefons reivindicatiu. No es recompensa el gènere històric, sinó que es consolida l'ancoratge de la indústria en el passat. Tampoc es reafirma la vocació monàrquica de repúbliques coronades com la nord-americana. S'homenatja simplement la dècada dels anys trenta, quan el cinema monopolitzava l'oci de la humanitat.

Encara que la cerimònia va estar trufada de tweets indigestos, la llista de guardonats demostra que Hollywood es nega a cedir el testimoni a Facebook, la nova joguina infantil per a adults. Abans de reconèixer la puixança de La red social, es premiarà un addicte al crac interpretat per Christian Bale a The fighter, la pel·lícula que va acaparar els premis secundaris d'acord amb la seva categoria. Aquí hi ha per exemple Melissa Leo, la gran desconeguda entre els guardonats de rellevància. L'actriu va rematar probablement la millor interpretació de l'any passat, com a matriarca d'una família disfuncional. El seu treball eclipsa els sobrevalorats Colin Firth o Natalie Portman, la nova Jodie Foster.

Quant a les pel·lícules, és més important vendre-les que veure-les. Els germans Weinstein de l'antiga Miramax desenvolupen la labor publicitària a la perfecció, i han repetit amb El discurs del rei la gesta que ja van aconseguir el 2002 amb la misèrrima Chicago.

Hollywood prefereix envellir a renovar-se, com si pogués permetre's aquest luxe. Per això el guionista Aaron Sorkin va evocar al seu discurs el premi concedit 35 anys abans al guionista d'una altra xarxa social, la Network que va anticipar el descrèdit de la televisió. La fàbrica de somnis confia que la derrota cíclica de Hitler la salvi del naufragi, mentre que la biografia a Jordi VI d'Anglaterra o a Mark Zuckerberg I de Facebook. Crear mites a partir de personatges reals és la missió compartida del cinema i el periodisme.

ot feia augurar que la cerimònia d'entrega dels Oscar d'enguany esdevindria una gala poc amiga de les sorpreses i previsiblement monòtona, on totes les apostes que havíem fet amb la colla d'amics o en el bar de sempre s'acomplirien sense massa dificultats. Fins i tot, un servidor ja tenia aquesta crònica gairebé enllestida en la seva ment, prenent com a tema principal la definitiva consolidació d'una sèrie de directors (si no guanyava el favorit David Fincher, l'Oscar aniria a parar a Christopher Nolan o en menor mesura a Darren Aronofsky) que amb el pas dels anys han assolit entrar en el terreny de les grans produccions sense haver de renunciar a l'estil que els va convertir en cineastes amb veu pròpia. Així, la sorpresa més sonada d'aquesta cerimònia va anar a parar en aquest terreny, el de la direcció, on, tot i reconèixer el seu bon ofici, Tom Hooper va fer-nos exclamar (una exclamació farcida de dubtes i estranyesa, ben bé la mateixa que va expressar ell mateix) un "ohhhh!" que convidava immediatament a la reflexió. Malgrat que de ben segur ara sortirà el típic del "jo ja m'ho esperava", resulta evident que, si bé El discurs del rei era la pel·lícula de consens d'enguany i, per tant, tenia tots els números per endur-se el guardó a Millor Pel·lícula, el premi a Tom Hooper esdevé una plantofada a una sèrie de cineastes nord-americans que havien demostrat amb bones taquilles i millors crítiques que ja estaven preparats per formar part de la primera divisió dels grans estudis, aquella que et permet, sempre i quan et mostris hàbil, moure't entre grans pressupostos tot salvaguardant la teva integritat d'autor. Naturalment, tots ells tindran més oportunitats, de la mateixa manera que les van tenir els germans Coen (oblidats enguany, però amb la feina feta) o fins i tot Martin Scorsese, que va trigar anys i panys en ser reconegut per l'Acadèmia com "un dels nostres".

D'aquesta manera, aquesta gala presentada per Anne Hathaway (qui va demostrar les seves bones maneres i a la qual li manca mostrar més bon criteri a l'hora de triar projectes) i per James Franco (el qual se suposa que també presentava la gala) ens va negar la nostra treballada teoria i, a més a més, ens va privar del que havia de ser un dels moments estel·lars de la nit: la presència de l'esquívol artista Banksy tot recollint l'Oscar pel seu magnífic documental Exit through the gift shop. Aquest any, com pertoca, els reis eren d'Anglaterra.