Timidesa envers exposició, privacitat i èxit, realitat i reflex. Ramon Rodríguez contra The New Raemon. Les dues cares de la moneda amb què es paga la música es confronten a Libre asociación, el nou disc on l'hiperactiu músic ha tornat a confiar en Santi Garcia dels Ultramarinos Costa Brava per aconseguir una sonoritat tenebrosa, potent i més aspra que als seus anteriors treballs. Un combat contra els fantasmes reals i els creats, on aflora l'inconscient i que ens convida a visitar, sense dret a pernoctació, els laberints de la ment de l'artista.
Obre el disc amb Lo bello y lo bestia. Quina proporció hi ha de cada cosa a la vida?
Hi ha moments de cada, ho engloba tot. Això sí, hi ha vegades que s'ajunten i després és quan la cosa es complica!
També és bella, i molt bèstia, la fotografia de la portada; sempre havia usat dibuixos, però ara ha escollit una foto fosca i suggerent.
Perquè aquest canvi?
Suposo que és producte d'estar una mica cansat de la imatge que sempre havia usat, i també del corrent del pop i l'indie que ara sembla que ho englobi tot, però al qual jo no pertanyo. No hi tinc res a veure, fa vint anys que toco i en fa deu que sóc amb una banda o una altra. Suposo que és una metàfora d'un mateix immers en el seu propi bosc.
Va compondre aquest disc en deu dies. Necessitat o voluntat?
M'ho vaig imposar com una reacció oposada al que estava fent; vaig reflexionar sobre quin sistema havia usat als anteriors discos per girar-lo. No tenia res preparat, vaig aparcar la guitarra acústica i em vaig marcar un número determinat de dies per baixar al garatge a composar de nou del matí a cinc de la tarda. Suposo que aquesta escriptura inconscient és la que l'ha fet tan fosc i opressiu, perquè s'hi reflecteixen parts ocultes de la ment.
Potser per haver reaccionat en contra dels anteriors discos, és el treball menys The New Ramon i més Madee de The New Raemon.
És perquè hi ha la mateixa persona al darrere. Sóc el mateix, amb l'única diferència que a Madee arranjàvem els temes entre tots, i que composo d'una manera amb l'elèctrica i d'una altra amb l'acústica.
«M'encantaria veure't fracassar, riuria en veure't plorar». Dedicaria a algú aquestes frases de Kill Raemon, a més de al seu alter ego?
No, no, no m'agrada gens odiar la gent, és un exercici molt poc pràctic (riu). Sentir-se odiat motiva, però desitjar-ho tu és diferent. El que volia fer aquí era riure'm del personatge, perquè jo sóc en Ramon i The New Raemon és una altra cosa; aquesta cançó és una conversa on li canto tot allò que no m'agrada d'ell.
És que vostè no és pas tan torturat com el qui canta o escriu.
Les cançons que composo evoquen moments que potser fa dotze anys que van passar, perquè des que em vaig començar a interessar per la música la que em cridava més era la que tenia una tensió emocional important. Per exemple, els meus còmics acostumen a ser feliços, però amb la música m'agrada treballar les parts de la ment que són un magatzem de les coses que t'han traumatitzat o que et preocupen. Però jo sóc un tio molt normal, no em vull tirar a la via del tren! (riu).
Quatre anys en solitari: què en queda, d'aquell Ramon, i què ha canviat des de llavors?
Sóc més o menys el mateix, però més gat vell. Això sí, ara tinc molt més temps per dedicar a les meves filles, perquè abans compaginava la música amb una altra feina i era infernal. Ara en canvi les puc veure entre setmana, dur-les a l'escola, fer els deures amb elles i jugar-hi.
Curiós: dedicar-se a la música, sinònim de vida dissoluta i de ser poc a casa, ha estat per a vostè la manera de guanyar qualitat de vida.
Doncs sí; abans em guanyava molt millor la vida però no em servia per a res, perquè no en tenia, de vida. Ara me la guanyo més o menys bé, i m'agrada anar de gira, però el millor moment és quan arribo a casa. Sóc molt familiar.
Ha dit que vostè hauria continuat amb Madee, però que si en Lluís Cots no hi era, no tenia sentit. Quina sensació li ha deixat aquest adéu, que els va dur a Sant Feliu?
Va ser estrany tornar a muntar aquella bicicleta, ara que m'he acostumat a tocar més fluixet; però em va agradar perquè trobava a faltar aquell volum i passar bones estones amb ells. Però no tornaria amb Madee sense un nou disc, no vull fer una reunió per fer el mateix.
S'ha apuntat que l'èxit del nou pop català és perquè volem cançons en la nostra llengua sobre situacions identificables. Tot i no emmarcar-s'hi, creu que això ha influït en el major èxit de The New Raemon respecte a Madee?
Va ser per A propósito de Garfunkel, el primer disc, que era a cor obert, i que no s'havia de publicar. Era per a la meva xicota, feia uns mesos que ens ho havíem deixat i jo volia escriure-li algunes cançons, però des de BCore em van dir de publicar-lo i al final es va editar. La càrrega emocional és enorme, i crec que la gent va pensar «ai pobre, que tonto», i s'hi va identificar.
El públic li té carinyo però no puc tornar a fer el mateix treball... imagines haver d'anar trencant relacions per escriure discos? (riu).
L'emoció l'aconsegueixen artistes amb talent com El Petit de cal Eril o Mishima, i que alhora són sincers. Jo vaig per lliure, faig el disc que em ve de gust quan em ve de gust, que és el que fan la majoria d'artistes que respecto.
