L es separates dels grans diaris, aquestes últimes setmanes, coincideixen en la necessitat de rectificar la praxi dels estats que tendeixen, generalment, a asumir les competències de les persones individuals o dels grups socials. Sembla que la gent desperta d'un malson. No és només la revolució popular del món àrab que clama per un espai de llibertat. El món occidental, europeu, despertat brutalment per l'actual crisi econòmica, que manifesta que n'està tip de trobar-s'ho sempre tot fet. Es va adonant que hi ha temes que no són competència exclusiva de l'Estat. En ells, la responsabiltat estatal no és primària. El tema de la llibertat d'ensenyament és, prioritàriament, un tema de pares, una decisió de la seva responsable llibertat. La socialització de la nostra cultura ens ha acostumat a viure mutilats en l'exercici de moltes llibertats. La nostra Europa ha estat educada, des de fa segles, en un cert despotisme que minva la llibertat individual i la seves inciatives. La gent es queixa de massa burocràcia, d'excessives traves per resoldre a nivells inferiors coses que s'hi poden resoldre molt bé. El bé comú i l'ordre públic haurien de ser els límits estatals de la llibertat humana. Fa més de setenta anys que l'Església va elaborar un principi de doctrina social que és el principi de subsidiarietat . El Catecisme de l'Església Catòlica, recollint el pensament social de la Quadragesimo Anno, diu que aquest principi "s'oposa a totes les formes de col·lectivisme, marca els límits de la intervenció de l'Estat, mira d'harmonitzar les relacions entre els individus i la societat, tendeix a instaurar un veritable ordre internacional". Sovint, recuperar una llibertat humana fonamental és cosa de segles.
