A He conegut una noia (Columna), aquest autor nascut a Barcelona però criat a Banyoles retrata les vivències d'un actor que viu a cavall entre Barcelona i Madrid i d'una amiga que no acaba de superar un desamor. Amb una estructura peculiar i un estil directe, aprofita aquesta segona novel·la per fer una denúncia de la professió, però sobretot per explicar com entre els trenta i els quaranta, s'intenta adaptar l'idealisme al món pràctic.

He conegut una noia és la seva segona novel·la i parteix de la seva professió. Volia explicar vivències pròpies?

Em venia de gust fer aquesta mena de falsa autoficció per parlar de coses que conec molt i poder-me'n distanciar. Dic falsa perquè poso en primera persona coses que no m'han passat a mi, o sí, però alterades. Paral·lelament, també es parla d'una amiga d'aquest actor que s'acaba de separar. Són dos punts de vista oposats. El primer és un carronyaire que el que troba s'ho menja com pot. I l'altra és una inadaptada que després d'un desamor, és incapaç d'acomodar-se al seu nou escenari vital.

Però hi ha part autobiogràfica?

Hi ha coses que estan tretes del meu anecdotari personal, però em fa un relatiu pudor i per tant, són mínimes. Però m'agrada deliberadament jugar amb això, perquè penso que el lector ha de sentir una empatia molt gran i penso que si té el dubte, hi ha un nivell de compromís més gran que no pas si hi ha el distanciament.

No li fa por, doncs, que es confongui l'obra amb la seva vida?

Ah no, perquè estic molt tranquil amb ella, almenys a dia d'avui.

També aprofita per fer una mica de crítica a la professió.

S'aprofita per treure una mínima denúncia. Jo ho enfoco des del punt de vista de l'actor, però és extrapolable a qualsevol ofici, i té a veure amb el nivell d'exigència, de compromís.

Al teatre passa el mateix?

Al teatre passa igual, a totes les feines. Intento explicar que dels trenta als quaranta anys intentes adaptar l'idealisme al món pràctic i que la cosa encaixi, una mica de qualitat.

També confronta la vida a Madrid i Barcelona...

Això sí que parteix de la meva experiència, d'anar amb el tren amunt i avall. T'emportes el millor de Barcelona i de Madrid. Barcelona és més petita i endogàmica, pot ser molt asfixiant i està més oxidada a nivell cultural. A Madrid hi ha més ebullició però tenen un caràcter que em resulta llunyà, i no m'hi identifico. Molt més exuberant, ?lluny de la contenció catalana i del rigor. Per exemple, aquí hi ha horaris que es compleixen, a Madrid la disponibilitat balla absolutament.

No opina sobre què és millor.

No, perquè no és una reflexió de gestor cultural. Cada ciutat ha de mirar els seus fracassos i errades culturals. Barcelona té un nivell d'estancament i aburgesament enorme. No trobes companyies de teatre que presentin a llocs inversemblants, per exemple. Hi ha desconfiança i desil·lusió pel fet de generar projectes. Tenim una acceptació de la realitat incomprensible.

Volia parlar també de la situació dels joves al voltant de la trentena?

Als trenta l'idealisme s'intenta simplificar, actualitzar, posar en acte. I aquesta és la meva voluntat, transformar un entorn amb coses que no entenc en alguna cosa digerible. És una reflexió desenfadada i irònica sobre com fem les coses.

La professió d'actor està idealitzada?

Sí, però crec que és bo. Totes les idealitzacions són bones. Si tu et mires un Picasso hi ha una distància, i t'agrada veure la figura d'un geni, no t'agrada que t'expliquin que era un dèspota que maltractava la seva dona. Hi ha d'haver distància perquè t'arribi i t'impacti.

La seva faceta d'escriptor és poc coneguda, s'hi seguirà dedicant?

Escriure no és que em complementi ni em diverteixi, és una necessitat i no veig diferència entre escriure i fer d'actor. La manera d'acostar-m'hi és intentant buscar dins meu un mecanisme per explicar la realitat. Això es pot fer a través d'un guió i fent d'actor o construint una història. El punt de partida és un desig creatiu que no es pot frenar.