Sovint associat a una generació de cantautors pretèrita Joan Isaac torna a desmentir aquesta idea amb un nou disc ('Em declaro innocent'), el vuitè que el cantant ha editat des del 2000 i que confirma que mai havia estat tan prolífic com en l'actualitat. Sense ressentiment però visiblement decebut, Isaac lamenta que Catalunya sigui 'el país de les etiquetes', aposta per un protagonisme compartit entre gèneres musicals i demana enterrar definitivament el vincle entre cançó d'autor i cançó protesta. En una entrevista amb l'ACN, el cantant explica quins són els càrrecs dels quals vol exculpar-se amb el seu disc. I és que sentir-se diferent a la resta no és delicte.

S'ha dit que 'La vida al sol' (2007) va ser el teu millor disc fins el moment. Això ha estat una pressió per fer el nou disc?

Els discs són una part de la teva vida que expliques, jo quan els envio als meus amics sempre hi poso una nota que diu: 'Aquí tens els dos darrers anys de la meva vida'. Són experiències que tens necessitat d'explicar. Jo que sóc un cantant bastant autobiogràfics però intento que s'extrapoli a la gent.

La veritat és que aquell va ser un disc molt important, va venir després d'un ensurt de salut molt important que vaig tenir i és un disc molt positiu, lluminós. Però per un artista el millor disc que fa sempre és el darrer. I espero que amb 'Em declaro innocent' la gent no pensi que és el millor disc sinó un bon disc, perquè penso que el que es premia és la trajectòria.

'Em declaro innocent', és un elogi de la imperfecció?

Aquest és un disc rebel. Quan parles amb la gent sovint et sents una mica estrany, que t'interessen coses que als altres els semblen supèrflues: la bellesa, la sensibilitat de la gent, el gruix de les coses... En resum et sents com culpable, però jo em declaro innocent davant de tot això. Jo em declaro feliçment infeliç perquè el benestar i la felicitat són conceptes molt estereotipats i no els entenc gaire. Jo sóc feliç a estones, tinc pors i les assumeixo. Crec profundament en la gent que dubta, i desconfio dels que estan segurs de tot.

Musicalment com el definiries?

He estat llegint crítiques aquests dies i tothom coincideix que és un disc relaxat, tranquil i introspectiu, i que invita molt a ser escoltat en profunditat, també pels textos. No hem d'oblidar que jo faig un gènere que es diu 'cançó d'autor', que en aquest moments sembla com passada de moda, d'un altre temps.

Els parametres avorrit/divertit associats a la música estan imperant molt., sobretot en aquest país perquè som el país de les etiquetes. Per exemple, ara ha sorgit el concepte de Bandautors... Què vol dir això? Un tio que canta amb uns músics al darrere. Jo també ho faig això! Sembla que només pugui existir aquest tipus de música. Això va passar amb la nova cançó i el pas al rock català. Llavors els cantautors vam desaparèixer de les emissores ... En qualsevol país normal culturalment parlant conviuen perfectament tots els gèneres de música, perquè cada un té el seu públic.

Penses doncs que amb iniciatives com Bandautors s'està distorsionant o inflant el concepte de la cançó d'autor?

Bé, això depèn de la trajectòria de cada artista. Jo penso que un disc no fa un artista. S'han de fer les coses pas a pas. Hi ha grups com els Mishima, com Els Amics de les Arts, els Manel... que estan fent molt bons discs, però han de fer una trajectòria que els hi doni una amplitud de mires i un gruix de la seva obra. Hi ha molt bons grups que han acabat en res.

Un país ha de recolzar els músics joves i també els veterans, perquè la música del país és tota, des del jazz a la clàssica, el pop o la cançó d'autor. Barnasants, per exemple, l'admiro perquè és un festival de resistència amb un gènere concret com la cançó d'autor, però amb amplitud de mires.

Penses que la música d'autor sempre tindrà quest sostre de vidre? Sembla que ara hi hagi un renaixement de la cançó...

No dic que estiguem a les acaballes de la cançó d'autor. El que sí que s'ha de treure de sobre la gent és la idea de 'cançó protesta. Jo no protesto de res, i aquí s'ha mantingut aquesta idea perquè venim políticament d'uns anys de dictadura i la cançó s'associava amb allò. Però a països com França o Itàlia no ha passat mai això, hi ha multitud d'artistes que triomfen. És fonamental que no siguem tan sectaris, el gran mal del nostre país és aquest 'autoodi' que ens tenim. Ens ho hem de creure més i exportar-ho.

T'has sentit prou valorat a Catalunya?

Els artistes sempre ens sentim molt poc valorats, perquè som uns 'bitxos estranys', molt egocèntrics. Però jo m'he sentit molt respectat sempre, sobretot des que vaig tornar a cantar. No sóc un artista de masses, però tinc el meu públic i sempre he tingut molt bones crítiques.

A més he arribat a un punt de la meva vida on el que m'importa no és l'èxit. Com li vaig sentir a dir a un cantautor que es diu Xavier Baró en un concert davant de 10 persones: 'Potser pensareu que això és un fracàs, però jo fa molts anys que he triomfat, perquè ho he fet amb mi mateix'.

Sovint se't té per un cantautor de la nova cançó. Però gairebé has publicat més discs des de l'any 2000 que en trenta anys. Perquè creus que ha passat això?

Quan un apareix ho fa en un context molt determinat i la gent et recorda d'allò. Evidentment, després de 14 anys sense fer discos t'agafa una mena de cosa interna que l'has de treure i per això he estat tan prolífic, més o menys a disc cada dos anys. Amb aquest ritme em sento còmode, i jo vull continuar fent cançons que és l'ofici que més m'agrada, el que més m'agrada del món.