En el cabalós riu de les llegendes, sempre fluents i canviants, Girona hi té un lloc preeminent; i és que els carrers estrets del Barri Vell, la pedra sobre la qual (i amb la qual) s'ha construït i els seus orígens gairebé mítics són una base immillorable per a la proliferació de personatges fantàstics, de la immersió de la història en àmbits menys científics i en definitiva, per deixar volar la imaginació.

De segles d'existència (i també, de la màgia de creadors contemporanis com Carles Vivó) n'han sorgit les llegendes de Sant Narcís i les mosques, el Tarlà, la Cocollona, Gerió i la Lleona. Tots ells es donen la mà a Llegendes de Girona, un llibre editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat i escrit per Ramon Girona (Olot, 1965), doctor en Teoria i Cultura Contemporània i professor de llenguatge audiovisual de la UdG.

Aquest és el novè volum de la col·lecció Contes i llegendes d'aquesta editorial, que anteriorment ja s'ha centrat en els mites del Montseny de la mà d'Apel·les Mestres, del Penedès i les valls del Garraf, de Barcelona i Mallorca, València i Andorra. I és clar, també de la mateixa muntanya de Montserrat, un indret també molt propens a la fascinació.

En aquest nou volum centrat en la ciutat dels rius, l'autor explica que s'ha tingut una voluntat monogràfica, més que d'innovació: "Hem fet una mirada àmplia a tot el que ja s'ha explicat sobre les llegendes de Girona, que és un tema que ha donat molt de si, i a partir d'aquí hem volgut oferir-les de nou al lector sense cap més pretensió que el fet de redescobrir-les-hi", explica. "Si d'aquí a uns anys algú vol tornar a escriure sobre el tema, imagino que es remetrà tant a la tradició en la qual m'he basat jo com en aquest mateix llibre", apunta l'escriptor, que se situa així "dins d'una cadena de transmissió de la història".

Sobre la fascinació que existeix encara ara per llegendes que es remunten a segles ençà, Girona explica que tot i que "la societat de consum i dels grans mitjans de masses" hagin pogut arraconar-les, "fer volar la imaginació" continua sent, gairebé, una necessitat humana.

Apunta que aquest és un dels orígens de les llegendes, en tant que tenien una funció d'entreteniment, però apunta que els motius poden ser més profunds: "Conscientment o no, aquesta mena d'històries tenien una voluntat cohesionadora, en tant que expliquen des d'un punt de vista fantàstic algun fet concret de la població i la ciutat, o d'una estàtua o un relleu per al qual no hi ha explicació científica o lògica". A partir d'aquí, prenien una "dimensió mítica" i des de trobadors fins a àvies a la vora del foc començaven a difondre-les (i tot sovint, afegint-hi ingredients propis). I a partir d'aquí la resta, com es diu popularment, és història.