Iuri Gagarin El primer home a l'espai

Inesperadament, el 4 octubre del 1957, la Unió Soviètica, amb Rússia al capdavant, va aconseguir posar en òrbita, abans que cap altre país, el satèl·lit Sputnik 1, èxit que van arrodonir els soviètics en fer orbitar, poc després, una càpsula amb un ésser viu: la gossa Laika. Com si volguessin riure's dels seus rivals nord-americans -i llavors, en plena guerra freda, eren enemics irreconciliables- l'Sputnik 1 va emetre se?nyals radials, el famós bip-bip, que es van captar a tot el planeta. Si els soviètics haguessin tocat vuvuzeles, als nord-americans no se'ls hauria posat pitjor.

Els èxits espectaculars de la ciència i la tecnologia de la URSS van desencadenar una psicosi col·lectiva als Estats Units i la seva població es va sentir amenaçada. L'amenaça es va materialitzar en una bufetada quan el 6 desembre del 1957 els nord-americans van llançar el seu primer satèl·lit, el Vanguard TV3, que va esclatar davant les càmeres del món sencer. Finalment, amb l'Explorer 1, l'1 de febrer del 1958 van posar en òrbita un modest artefacte de 18 quilograms. Nikita Khrusxov, el màxim dirigent de la URSS entre 1953 i 1964, es va burlar dels nord-americans declarant que en lloc d'enviar satèl·lits feien orbitar taronges.

En aquest context de guerra freda i carrera espacial entre la URSS i els EUA, va tenir lloc un fet gran per a la història de la humanitat. El 12 abril del 1961 la Unió Soviètica va posar en òrbita la càpsula Vostok (Orient, en rus) tripulada pel cosmonauta Iuri Gagarin. Aquesta gesta zenital va tenir dos protagonistes, un de completament desconegut fins i tot per als serveis d'informació occidentals, Iuri Gagarin, i el seu mentor, Sergei Korolev.

Gagarin (1934-1968)

D'aquí a uns dies es commemora el 50 aniversari del vol històric de Iuri Gagarin, primer home a orbitar la Terra. La notícia va donar la volta al món en qüestió d'hores. Gagarin va esdevenir un heroi internacional, admirat per tot arreu incloent-hi l'Espanya franquista. La seva gesta, en general, va ser vista com un triomf de la humanitat. Ara bé, com és natural, els soviètics es van sentir plens d'alegria i orgull i, per contra, els nord-americans van quedar estupefactes d'abatiment. Per haver estat el primer home a sostreure's a l'atracció terrestre, la gesta de Gagarin va infligir als nord-americans, en aquell context d'odi i lluita pel domini del món, una humiliació sense precedents.

Pare de dues nenes, Iuri Gagarin tenia 27 anys. La seva sort es va decidir només quatre dies abans en ser escollit de preferència a Titov, que va quedar com el seu suplent. En el trajecte fins al vector, a Gagarin li van venir ganes d'orinar, va manar aturar l'autobús i es va alleujar contra una roda. Des de llavors, tots els cosmonautes que parteixen del cosmòdrom de Baikonur repeteixen el ritual que anomenen "el gest de la sort". Un quant temps després, el seu competidor americà Shepard va sentir la mateixa necessitat, però ja dins de la càpsula, i com en aquella època encara no estaven preparats per a aquests imprevistos, va haver d'evacuar dins de la combinació de vol, tot i que prèviament van tallar des de terra el corrent dels captors elèctrics perquè no s'electrocutés. A partir d'aquí, els virils astronautes es van enlairar amb el bolquer posat.

Supersticions a part, "el gest de la sort" de Gagarin potser no va ser inútil, ja que la fiabilitat dels vols era inferior al 50 % tenint en compte que 8 dels 15 llançaments de míssil precedents havien fracassat. Gagarin es va instal·lar amb relativa facilitat en la minúscula càpsula espacial Vostok -1,6 metres cúbics- gràcies a la seva baixa estatura, 1,59 metres. Per coses de la burocràcia soviètica, a la butxaca portava obligatòriament el carnet d'identificació professional que el reconeixia com a "cosmonauta número 1". Tots els testimonis coincideixen que Gagarin no va mostrar el més mínim temor. A les 9.25 hores, Cedre (el seu nom de codi) estava en òrbita. Per primera vegada en la història un home veia la Terra, a 28.000 quilòmetres per hora, des de l'espai.

Però, una vegada posada la càpsula en òrbita, cal baixar. Abans de Gagarin, els satèl·lits Sputnik havien servit per experimentar amb gossos i fins i tot per enviar una sonda espacial a Venus, que també van constituir bancs de prova per perfeccionar les tècniques de retorn. No obstant això, la càpsula Vostok en què volava Gagarin va assolir una òrbita fora de càlcul, superior a la prevista. Li podia haver costat la vida, perquè com més s'allunya un objecte de la Terra, més temps roman en òrbita. La densitat del gas residual que frena la cursa de la nau decreix amb l'altitud. Una càpsula a 200 quilòmetres d'altitud només roman uns quants dies en òrbita però a 300 quilòmetres hi roman unes quantes setmanes, els satèl·lits geoestacionaris que avui asseguren els serveis de telecomunicacions, a una altitud de 36.000 quilòmetres, romandran en òrbita un milió d'anys.

Aigua i oxigen per a deu dies

Pel que fa als primers vols habitats -200/400 quilòmetres d'altitud- era suficient disminuir la velocitat perquè les urpes de la gravitació portessin la nau a òrbites cada vegada més baixes. En aquestes circumstàncies, la idea dels enginyers soviètics va ser invertir l'empenta dels motors i generar una espècie de retrofrenada per alentir la cursa de les naus. La de Gagarin es va instal·lar en una trajectòria de 357 quilòmetres d'apogeu (el punt en què la càpsula Vostok es trobava més allunyada de la Terra) i 181 quilòmetres de perigeu (el punt de l'òrbita més proper a la Terra). L'òrbita, massa alta, estava fora dels càlculs corresponents al pla de vol. Si el sistema de retrofrenada s'hagués espatllat, Gagarin hauria hagut de romandre 50 dies a l'espai. Els enginyers havien previst l'eventual fallada del sistema de retrofrenada però a partir d'una òrbita molt més baixa, de manera que Gagarin només disposava d'aigua, electricitat i oxigen per a deu dies, no per a cinquanta. Per sort, el sistema va funcionar.

Entrada a l'atmosfera

Una altra maniobra delicada era l'entrada a l'atmosfera. En penetrar a gran velocitat en un mitjà dens, la nau pateix fregaments intensos que la rescalfen a altes temperatures. Per protegir la nau de Gagarin, els soviètics la van equipar amb un escut tèrmic. A més, es va fer entrar la nau per la banda més ampla per augmentar la superfície de contacte i, per tant, l'eficàcia de la frenada, tècnica que es continua utilitzant en l'actualitat. La missió de Gagarin, és a dir, la primera incursió a l'espai, va durar 108 minuts. Després d'una volta completa a la Terra, la nau va entrar a l'atmosfera. I aquí van començar els problemes, davant dels quals Gagarin va demostrar tenir uns nervis d'acer. La separació de la càpsula del mòdul de servei es va fer amb deu minuts de retard en ?circumstàn?cies espantoses.

No obstant això, Gagarin no va comunicar res a Terra per no perjudicar el seu valedor, Sergei Korolev, pare del programa espacial soviètic. Finalment, a una altura de 7.000 metres, Gagarin va ser ejectat de la càpsula i va descendir en paracaigudes. Aquest descens es va mantenir en secret fins al 1990, ja que els soviètics temien que el vol no fos homologat per la Federació Aeronàutica Internacional, que exigia que els rècords fossin realitzats, d'un extrem a un altre, en la mateixa aeronau.

La trajectòria professional de Gagarin va ser canònica dins de l'esperit de recompensa, emulació i meritocràcia del règim soviètic. O?brer metal·lúrgic, fill d'obrers, va adquirir després, per pròpia decisió, formació de paracaigudista i posteriorment va obtenir el títol de pilot. Seleccionat amb altres pilots per rebre entrenament de cosmonauta, el van triar in fine per a la missió del 12 d'abril. Com que es va convertir en una icona fonamental de la propaganda soviètica, li van prohibir tornar a pujar a una càpsula espacial pel risc que comportava. Gagarin va batallar fins a aconseguir que li permetessin volar com a pilot de caça. El 27 març del 1968, en el decurs d'un entrenament de reconversió es va matar amb el seu instructor en un Mig-15. Tenia 34 anys. Impossible per a un heroi accedir a l'eternitat amb una mort més romàntica i d'acord amb la seva vida.

Korolev (1906-1966)

Amb més de 1.760 vols registrats, el coet espacial rus Soiuz deté el rècord mundial de llançaments. Aquest vehicle mític -avatar espacial del Citroën 2CV- és descendent directe del míssil R7/Semiorka desenvolupat en la dècada dels cinquanta del segle passat. L'origen d'aquesta singladura tecnològica rau en els V2 alemanys -primers míssils balístics relativament sofisticats- ?fruit de la genialitat de Werner von Braun, copiats gairebé idènticament, al principi, i millorats, posteriorment, pel no menys genial enginyer rus Sergei Korolev.

Korolev, amb obstinació i voluntat úniques, va teixir a l'ombra el primer canemàs de la cursa espacial soviètica. Als 33 anys ja havia conegut la presó -diuen que també la tortura- i l'exili siberià de l'època del terror estalinista. Paradoxalment, va ser salvat per Lavrenti Beria -el cap de la policia secreta soviètica- d'una mort anunciada. Beria va decidir repescar de les presons plenes de talents els físics i els enginyers, entre ells Korolev, necessaris per al programa aeronàutic soviètic.

Sota la coordinació i direcció d'Andrei Tupolev -el dissenyador dels famosos avions del mateix nom- els soviètics van concebre bombarders i enginys militars com els llançacoets Katiuska, els famosos "òrgans de Stalin", alhora que Korolev, gaudint de certa autonomia, es dedicava a dissenyar enginys aeroespacials.

El 1946, dos anys després del seu alliberament, Korolev va portar d'Alemanya alguns dels col·laboradors de Von Braun, que s'havia rendit als americans. Va desenvolupar nous conceptes aplicables als coets a partir del principi de tres mòduls o pisos propulsius -conegut com a sistema segmentat-, que es van desprenent a mesura que el carburant es consumeix, la qual cosa permet multiplicar la potència de progressió del coet perquè van perdent pes.

A partir del 1951 els soviètics ja transporten experiències científiques a l'alta atmosfera, especialment amb gossos en càpsules ejectables. El 1953, poc abans de morir, Stalin va decidir dotar la URSS d'un míssil balístic capaç d'expedir una bomba termonuclear de 3 tones fins als EUA. Contràriament als americans, que tenien a Alemanya míssils instal·lats a les mateixes portes de la URSS, els soviètics necessitaven vectors de gran abast per poder colpejar el cor dels EUA jugant amb una eventual represàlia com a amenaça latent en el context de la guerra freda. Es considera que la superioritat en vectors aconseguida pels soviètics va ser en certa manera una conseqüència geoestratègica.

Amb aquesta finalitat, Korolev -l'existència del qual els occidentals van ignorar fins a la seva mort el 1966- va concebre l'R7, batejat Semiorka. Aquest vector tenia un abast de 6.000 quilòmetres. Canviant d'estratègia, en lloc d'apilar els pisos de propulsió, el genial Korolev els va unir en un feix de quatre propulsors al voltant d'un míssil de 30 metres, és a dir, 5 motors de 80 tones d'empenta cadascun. Aquesta revolució tecnològica va ser decisiva per a l'èxit dels Semiorka, primer, i Soiuz, després.

El 21 d'agost del 1957, després d'haver patit tres fracassos consecutius, els soviètics efectuen amb una netedat absoluta el primer llançament de coet d'abast intercontinental mai realitzat: des del cosmòdrom Baikonur (Kazakhstan) fins a la península de Kamtxatka, a una punta de Sibèria que penetra al Pacífic. Als Estats Units la inquietud va ser atroç. Però a Korolev no li interessaven les possibilitats militars del vector, la seva genialitat no es destinava a conquerir la Terra sinó el cel. Sense dubtar, va afegir sobre l'R7 un altre pis per transformar-lo en un vector capaç de transportar una càrrega útil en òrbita. Imparable, dos mesos després va posar l'Sputnik 1 en òrbita. Diguem, per l'anècdota, que, com a esquer davant un eventual bombardeig, el cosmòdrom de Baikonur era en realitat a 400 quilòmetres de la ciutat amb el mateix nom que figurava al mapa.

En l'èxit del vol de Gagarin la sort va estar de part seva. En aquesta època, els soviètics tenien molt poca experiència en la posada en òrbita: només deu Sputnik des del 1957. A l'alba de la conquesta espacial, Korolev disposava, però, dels coneixements teòrics establerts des del 1903 per Konstantin Tsiolkovski -fill d'emigrants polonesos, mestre d'escola, físic autodidacte i pioner de l'astronàutica- que en la seva obra Exploració de l'espai còsmic mitjançant enginys a reacció va exposar la possibilitat de viatjar a l'espai gràcies a la propulsió de coets a reacció i fins i tot va tenir unes idees molt encertades respecte al tipus de carburants que haurien d'utilitzar, al costat de la proposta del sistema segmentat esmentat més amunt. Més concretament, va calcular que calia impulsar un objecte a 7,8 quilòmetres per segon (28.000 quilòmetres per hora) injectant-lo des d'una altitud de 200 quilòmetres per aconseguir posar-lo en òrbita, ja que a aquesta velocitat es venç la força gravitatòria de la Terra.

Per desfer-se completament d'aquesta força gravitatòria-per exemple, per a un viatge interplanetari- cal anar més enllà dels 16,6 quilòmetres per segon, aconseguint en aquesta frontera l'anomenada velocitat d'escapament.

La resposta dels EUA

Amb el Semiorka, Korolev es va dotar dels mitjans que convenien als seus fins. El coet era prou potent per transportar un satèl·lit, extreure'l de l'atracció gravitatòria de la Terra i arribar a la velocitat orbital el·líptica. Per això, quan a Copenhaguen, en un congrés, el representant nord-americà diu al rus, Sedov, que el primer astronauta serà americà, Sedov li respon que el primer astronauta serà un gos, però un gos rus. L'americà es va posar a riure atribuint l'ocurrència al vodka. Poc sabia el nord-americà que en aquest terreny no podien competir amb els soviètics, ja que el coet Redstone dels EUA no tenia prou potència.

Alan Shepard, el primer astronauta nord-americà enviat precipitadament per contrarestar l'efecte Gagarin, va fer un ridícul espantós. El seu coet va aconseguir l'altitud de 186 quilòmetres -la frontera entre l'atmosfera i l'espai se situa aproximadament a una altitud de fins a 100 quilòmetres- però, sense completar ni una volta a la Terra, va baixar seguint una trajectòria balística suborbital.

En la cursa espacial entre Estats Units i la URSS els soviètics es van posar al principi al capdavant i s'hi van mantenir fins que, gràcies al programa Apollo, dotat d'ingents mitjans, els nord-americans van trepitjar la Lluna el 20 juliol del 1969. Aquesta gesta va marcar el principi de la fi de la URSS en ?obligar-la a assignar i mantenir un alt percentatge del pressupost a finalitats allunyades del benestar quotidià de la gent, l'ajuda militar subministrada pels nord-americans als talibans a l'Afganistan -via Pakistan- i l'ànsia de llibertat dels ciutadans de països comunistes van fer la resta. Però, tot i això, avui, plenament conscients de la brutalitat ideològica imperant a la Unió Soviètica i de la conformació que van patir els seus habitants, rellegint la gesta d'un grapat de nacions pobres en nom de les nacions pobres, el 12 d'abril del 1961, personalitzada en un humil obrer metal·lúrgic, Iuri Gagarin, a alguns se'ns enganxa al cor un daurat polsim d'admiració per com de grans van arribar a ser els soviètics.