La conquête, de Xavier Durringer, reconstrueix en clau de ficció l'ascensió al poder de Nicolas Sarkozy, que el mateix dia que els francesos el votaven com a president de la República, veia com Cecilia, la seva dona i factòtum de la seva carrera política, el deixava per anar-se'n amb un altre. És la primera vegada que es fa una pel·lícula sobre un president actiu i el mateix Sarkozy ja ha comentat que no pensa anar-la a veure "per higiene mental".
Denis Podalydès hi interpreta l'actual inquilí de l'Elisi; Florence Pernel, Cecilia; Bernard Le Coq, Jacques Chirac, i Samuel Labarthe, l'exprimer ministre i rival a mort dins del mateix clan polític, Dominique de Villepin. Però el nivell el marca sobretot el guionista, Patrick Rotman, autor d'un díptic sobre Chirac i d'un documental televisiu sobre Mitterrand.
Curiosament, a la competició, Pater, del veterà Alain Cavalier, planteja una representació en què el mateix cineasta fa de president (fictici) de la República i l'actor francès Vincent Lindon, de primer ministre. Es tracta d'un joc entre realitat i ficció, fet a partir de les trobades lúdiques de Cavalier i Lindon, en què parlen de cuina, de les cases respectives i, amb aquest joc, deixen anar algunes bromes polítiques, tot reflexionant sobre l'ofici d'actor i la diferència entre veritat i representació.
Dues germanes, dos estils
Per la seva banda, el danès Lars von Trier complica encara més la feina al jurat pel palmarès de diumenge. I és que Malenconia se suma als títols que poden aspirar legítimament a premi dels grans.
De manera un pèl esquemàtica, Von Trier divideix la pel·lícula en dues parts dedicades a dues germanes. Primer Justine (Kristen Dunst) intenta defugir la malenconia i fa l'esforç de buscar la felicitat en el matrimoni, però a la mateixa celebració de l'enllaç veu que res no l'omple malgrat els esforços de la seva germana Claire (Charlotte Gainsbourg) i el seu marit John (Kiefer Sutherland). Molt diferent, positiva i entenimentada, Claire és presa de la por a perdre-ho tot a la segona part, quan un planeta amenaça de col·lidir amb la Terra. De res no serveix el racionalisme ni les ganes de viure de Claire i John en el cataclisme que munta Lars von Trier; al contrari de Justine, que ho accepta serena com un alliberament.
Costa poc veure en aquest plantejament l'estat anímic del cineasta, que ha superat una recent depressió. Fins al punt que aquest enfoc i l'artifici argumental acaben traient força a una obra com aquesta, d'impressionant bellesa plàstica i riquesa expressiva, amarada de romanticisme alemany, amb l'obertura de Tristany i Isolda com a motiu musical.
