El Jurat del Festival de Canes s'ha reunit en una vil·la arraconada per a deliberar sobre els premis que han de proclamar aquest vespre a la denominada Gala del Palmarès. Aïllats, sense telèfons mòbils ni cap altre mitjà de comunicació amb l'exterior, Robert De Niro i els membres del seu equip, entre els quals hi ha l'actor britànic Jude Law, l'actriu nord-americana Uma Thurman i el director francès Oliver Assayas, prendran la decisió que es manté en secret hermètic fins a l'últim moment.

Mentrestrant, les travesses sobre els guanyadors marquen l'actualitat al festival, amb una impressió bastant generalitzada que The Tree of Life, de Terrence Malick, pot ser la gran guanyadora, llevat que hagi dividit tan radicalment el Jurat com ho ha fet entre la crítica. Les votacions de la premsa francesa i la internacional que les revistes especialitzades publiquen durant el certamen i que són un baròmetre fiable de com s'ha rebut la competició, destaquen especialment Le Havre, del finlandès Aki Kaurismäki i El nen de la bici, dels germans Dardenne.

En la categoria de Millor Director, hauria de tenir moltes possibilitats el turc Nuri Bilge Ceylan, que en la darrera jornada ha sorprès amb el seu extraordinari treball a Hi havia una vegada a l'Anatòlia. Són més de dues hores i mitja de metratge sobre la recerca, trobada i aixecament d'un cadàver per part de la policia, els sospitosos del crim, el fiscal i el forense que els acompanya, i sobre l'autòpsia que se li practica l'endemà. Un argument d'entrada tan poc atractiu serveix de base a la crònica plena de vida d'un petit trajecte per l'Anatòlia, durant el qual les reflexions que es fan els protagonistes i les converses que mantenen reflecteixen tant un cert estat de coses a la societat turca com un ventall ampli de neguits individuals.

Tampoc no seria d'estranyar que el premi d'interpretació femenina anés a parar enguany a les actrius de La font de les dones, l'últim film projectat a la competició. I és que si Canes 2011 no ha tingut personatges femenins remarcables, aquest conte cinematogràfic de Radu Mihaileanu té les dones com a grans protagonistes. Són les habitants d'un poblet bé del nord d'Àfrica, bé de l'Orient Mitjà, que fan una vaga de sexe per forçar els homes a ser ells que vagin a buscar l'aigua a la font de la muntanya o que s'hi facin canalitzacions, per acabar amb l'esclavatge a què estan sotmeses des de la nit dels temps. Es tracta d'un relat amb vocació didàctica, en defensa de la dona a la societat musulmana i il·lustrador de la complexitat d'aquell món, amb terreny abonat perquè l'integrisme se les campi. Les bones intencions, però, no justifiquen els tòpics i simplismes del guió, ni la seva efectista posada en escena.

Després d'una intensa competició, el Festival de Cannes va tancar ahir en to lleuger i familiar amb Les Bien-aimés, on Catherine Deneuve i Chiara Mastroianni recreen a la ficció els seus rols de mare i filla en una cinta que, dirigida per Christophe Honoré, pinta amb música les confusions de l'amor. En aquesta ocasió, Honoré, el mateix que va tractar com una intriga "versallesca" les trames d'un institut adolescent del segle XXI a La belle personne, desdoblega els temps i comença la seva història en els convulsos anys seixanta per acabar amb l'11S.