Fa 25 anys que toquen, han tret 13 discos i han fet 830 concerts. Acaben de publicar el CD-DVD 'Els Pets fan teatre' i comencen una gira d'estiu per celebrar els 25 anys. Porten un quart de segle sobre els escenaris i se senten uns privilegiats de poder-hi seguir perquè, segons Lluís Gavaldà, "no és normal que un grup que comença l'any 85 encara s'aguanti". En una entrevista a l'ACN, el cantant ha explicat que aquest estiu faran uns concerts molt especials que inclouran 25 cançons de tota la seva trajectòria discogràfica i que interpretaran en ordre cronològic, "es veurà l'evolució del grup en temps real", ha dit. En acabar, es prendran un temps de descans i possiblement llavors tornaran amb nou disc.

Acabeu de sortir de la gira d'Els Pets fan més teatre' i enceteu una gira d'estiu per celebrar 25 anys el pròxim dia 18... Molta feina, no?

És feina, però és la millor feina del món, per tant fa una mica de vergonya dir que és feina. És una cosa tant especial i privilegiada treballar del que més t'agrada, que això ja no és treballar. Tornes tard a casa i tens caps de setmana ocupats, però jo no ho considero feina. A més, tenint en compte que hi ha crisi i que la conjuntura no és gaire bona a l'hora d'aconseguir concerts, que no ens podem queixar. Estem contents i tant de bo tinguem feina. Segurament, algun company de professió dirà: "Tant de bo tingués jo aquesta feina".

Com seran aquests concerts tant especials que fareu?

El que farem serà acabar el cicle d'aquest 25è aniversari. Hem fet 25 anys com a grup i, tot i que ha estat una experiència molt positiva, també tenim ganes de tancar-la, perquè inconscientment, quan compleixes una efemèride, la tendència és mirar enrere. I això és una tendència que provoca torticoli i mal de coll i no ens interessa en absolut. Nosaltres potser del que estem més contents d'aquests 25 anys és que per sort encara podem presentar el que hem fet en aquests últims discos i a la gent li interessa, no hem de recórrer a cançons de fa 15, 20 o 25 anys. Però com que hem fet una celebració molt d'ara, molt actual, aprofitant les cançons del disc de 'Fràgil' i el reconeixement que ha tingut, ara hem notat que hi ha molta gent que demana que fem una cloenda d'aniversari recordant una mica tota la trajectòria del grup. Aquesta ha estat la proposta inicial que hem plasmat en un concert de 25 cançons en ordre cronològic, que és una cosa que no hem fet mai. Es veurà l'evolució del grup en temps real.

Seran els temes més representatius o hi haurà sorpreses?

És una barreja. Són les cançons que nosaltres hem pensat que reflectien més clarament l'evolució de la banda. Des dels inicis esbojarrats i amb molt poca perícia musical, però amb molta cara dura, fins ara, sobretot tenint en compte que l'evolució del grup ha estat molt gran. Hi haurà de tot, hi haurà les cançons que la gent espera i que creiem que són emblemàtiques del grup, però també hi haurà sorpreses, alguna cançó que no ha tingut un reconeixement massiu, però que per nosaltres han significat un punt d'inflexió en la nostra carrera.

Per tant seran concerts dedicats tant als fans d'abans com als que us segueixen ara?

És que notem que els fans que ens segueixen ara, que són el gruix, és la gent que demana més les cançons antigues, potser no els han sentit en directe. Farem un concert amb el 40% de cançons del segle passat, i un 60% del segle XXI, que són els últims quatre discos, es del 'Sol' cap aquí.

No només heu rebut el suport del públic, sinó també de la crítica amb premis... Què teniu perquè se us valori tant?

Bàsicament el meu físic (riu). És la clau primordial. No sé que tenim. Seria molt presumptuós dir que tenim, perquè no crec que tinguem res que no tinguin altres grups amb més talent i que no han tingut aquest suport en l'àmbit popular. Intentem fer una feina amb la major honestedat possible, però la clau de poder complir 25 anys i de tenir aquest reconeixement rau en el públic. És una pregunta que s'ha de fer a la gent. Notem una estimació que va més enllà de la música i tot, notem que hi ha molta gent que s'ha fet gran amb nosaltres i que els hem acompanyat en molts moments claus de la seva vida, digues-li una ruptura sentimental, un primer fill o una primera novia. Tot plegat fa que notem que estem acompanyats i jo crec que això és el més bonic que pot tenir un artista, sentir-se acompanyat i no sentir-se sol. Quan et dediques a la música o a l'art en general, ho fas perquè t'estimin i en aquest aspecte no ens podem queixar.

Us sentiu privilegiats de poder seguir pujant als escenaris?

I tant. A nosaltres el que ens tocaria és haver-nos separat fa deu anys i com a molt ara fer un concert de retrobament. Crec que és allò lògic. Un grup que comença a l'any 85 en el món del pop, no és normal que encara s'aguantin els membres del grup. Quan comences ets una colla i ho fas tot tots junts, però després cada un va per camins paral·lels o a vegades no tants. Però per altra banda som un grup atípic perquè els tres membres originals, els que encara ens aguantem els pets, i mai millor dit, som amics de tota la vida, som del mateix poble, som del mateix any, som del mateix carrer. Som ben bé tres germans i això ajuda molt. Però tot i així si no hi hagués un públic que encara tingués el masoquisme de repetir, no serviria res del que t'he dit abans. El que ens meravella és que la gent encara ens vingui a veure perquè Els Pets estan molt vistos.

Heu hagut d'esperar 25 anys per actuar al Palau de la Música... Com va ser l'experiència?

El Palau va ser molt curiós i divertit perquè com que nosaltres reivindiquem la cultura de comarques i som molt iconoclastes, doncs pensàvem que era un concert més, que faríem un Palau i ja està. Però va ser un concert diferent de tots, molt emotiu. Potser és perquè el públic del Palau està posat d'una manera que veus totes les cares. Allà hi havia molt gent que hi era per acompanyar-nos i fer acte de presència en una dia que complíem 25 anys. Potser el moment més emocionant del concert del Palau, més que el concert en sí que va ser molt emotiu, va ser quan varem acabar el concert i la gent no marxava i aplaudia i aplaudia. Mai no havíem rebut un aplaudiment així, potser va durar un quart d'hora però a mi em varen semblar tres quarts. La gent plorava, reia, aplaudia. Marxàvem i ens venien a buscar per tornar a sortir. Potser aquell va ser un punt d'inflexió d'adonar-nos que la gent ens estima molt.

Teniu altres reptes pendents o il·lusions encara no complertes?

Sí, sí que ens queden coses per fer, si no no continuaríem fent el que fem. Tenim moltes ganes de seguir veient en temps real la reacció que provoquen les nostres cançons. Tenim moltes ganes de tocar, de retrobar-nos amb la gent i compartir una hora i mitja de felicitat. Això és una cosa que no té preu i que mentre la gent ens ho permeti ho seguirem fent. Tenim ganes d'explicar històries i fer cançons, i creiem que encara no s'han esgotat els temes, tot i que cada vegada costa més fer una cançó original. Sobretot tenim un amor incondicional cap a la feina que tenim, som gent que mai no ens hem amagat que som, sobretot, consumidors de música, que som escoltadors de música, més que músics. Creiem que en aquest món que vivim i que inconscientment t'aboca cap a les injustícies, les desigualtats i la infelicitat, tenir una feina el nucli de la qual és provocar petites dosis de felicitat a la gent, és una feina necessària, és una feina que necessitem per ser feliços nosaltres i sobretot per intentar fer feliços a la gent que ens escolta.

Personalment, has tingut ganes d'abandonar o sempre has tingut algun motiu per seguir?

Em plantejo plegar d'Els Pets cada dia o cada setmana. També ens barallem i jo som el típic membre del grup, el que li agrada manar i que després es queixa perquè ho fa tot ell. Això és molt típic, gent, com un servidor, que ho vol fer tot, no delega i després es queixa. Hi ha dies que t'agafen petites frustracions i que siguem tres germans i que ens estimem tant no treu que ens barallem contínuament però aquesta és potser part de la gràcia. També faig coses pel meu compte i no nego que també tinc ganes de fer música amb altra gent i no em tanco les portes a fer-ho. Però la prioritat número u és Els Pets. En Els Pets hi ha un grup humà excel·lent, també amb els col·laboradors, els músics, els teclistes, els tècnics. Som com una família. És molt tòpic, però és veritat. Tenim un grup de gent amb la que porten 7-8 anys i riem molt i ens ho passem molt bé. Treballar rient és una cosa que passa molt poc.

Vareu néixer amb l'anomenat rock català i ara vos engloben dins aquest boom de pop. Us hi sentiu còmodes?

En 25 anys hem vist molts booms, quan varem començar no hi havia ni boom de rock català ni res. Hi havia un desert i moltes rialles quan dèiem que fèiem rock català i que ens dèiem Els Pets. Hem vist molts booms i moltes fornades amb molta gent amb molt de talent, no únicament ara. El que passa és que ara sembla que hi hagi com un ressò mediàtic i crec que això està molt bé, que normalitza el país. No és normal que el referent musical d'un país sigui un grup de fa 25 anys. Ha d'existir, però també hi ha d'haver un relleu generacional i ara existeix. Crec que és sa que aquesta nova fornada de músics amb tant talent no necessitin i no demani necessàriament que es menystingui la gent que ha fet música els anys anteriors, crec que hi ha prou espai com perquè convisquin diferents generacions. És fantàstic que ara surti un grup de nois de 18 anys o que els Teràpia de Shock triomfin amb el 'Sense tu', però també és trist que la Dharma plegui, crec que podrien conviure tots plegats. Està molt bé que Sopa de Cabra ompli tres palaus i en pugui omplir cinc, me n'alegro molt per ells perquè crec que s'ho mereixen per la feinada que van fer i per les cançons, i també és fantàstic que hi hagi gent com Mazoni o Mishima omplin el Palau i la gent els vagi a veure. Està bé que hi hagi gent jove que faci propostes noves, tant que siguin en català com en castellà, ja sigui la Maria Rodés, la Maria Comas, el Petit de Cal Eril o l'Anna Roig. Jo com a consumidor de música m'ho passo molt bé. Potser seran els culpables que em quedi sense feina, i em cagaré en ells, però està molt bé que existeixin.

Vosaltres feu 25 anys i Sopa de Cabra omple 3 Sant Jordis. Creus que algun d'aquest grups nascuts ara poden fer les bodes de plata o assolir una fita així?

Això depèn de moltes coses. Depèn del fet que s'aguantin entre ells, però sobretot depèn que el públic els aguanti sobre un escenari. És molt difícil de dir. Si és per talent i creativitat, segur que sí, jo veig molt probable que els Manel d'aquí a 25 anys facin un concert de celebració. Espero tenir salut per veure'ls.

Així, en acabar aquesta gira de l'estiu, us tornareu a posar a treballar?

Ara la prioritat del grup, a part de la gira, és donar a conèixer el disc d'Els Pets fan teatre' ja que és un disc que ens fa especial il·lusió perquè és el primer que ens autoeditem perquè és com una espècie d'aparador d'aquesta etapa del grup i que és potser la que ha tingut més reconeixement per part de la premsa especialitzada, la que ha trencat els tabús que teníem Els Pets de grup festiu i poca cosa més. Estem molt engrescats en presentar aquest disc, en ensenyar-lo, en reivindicar aquesta gira de teatres que hem fet, aquest repertori que hem teixit en els últims deu anys. Un cop acabi aquesta gira d'estiu, voldrà dir que farà un any i mig que estem rodant i crec que serà el moment de fer una pausa, no sé com de llarga, no sé si definitiva, però una pausa crec que ens fa falta per reposar una mica, oxigenar-nos i pensar en fer més coses. Jo crec que tenim ganes de continuar i que, a no ser que ens fotin fora a garrotades, ho farem. Però també crec que cal deixar descansar una mica la gent. Els pets embafen en general i en el nostre cas també.

Doncs aquest descans pot servir per fer noves cançons?

Sí, nosaltres mai no deixem de fer, de donar voltes al cap, d'apuntar en llibretes velles i arrugades idees per a lletres noves, i de fer melodies i enregistrar-les en els mòbils... Segurament sortiran coses noves.

Hi podem confiar?

Jo crec que sí. A mi em fa l'efecte que la idea seria l'any que ve començar a treballar en un disc nou. Deixar reposar mig any el grup i tornar-nos a posar a la feina.