La magnitud de Salvador Dalí canta és, com demostren els seus protagonistes, enorme. Aquesta és una producció molt costosa que el director de l'Acústica accepta com a deficitària, però que espera que perduri en la memòria.
Quina ha estat la resposta per part dels artistes davant d'aquesta peculiar proposta?
La majoria van acceptar a la primera, i fins i tot n'hi va haver que van contactar amb nosaltres directament per participar-hi. Per exemple, amb Estrella Morente la relació va ser molt fàcil i ràpida, per la seva connexió amb tot el llegat de Lorca. Amb Ana Torroja també ens vam entendre; ella de seguida ens va dir que no volia recuperar Eugenio Salvador Dalí, però tampoc era la nostra intenció. I comptar amb la basa de Pasqual Comelade com a garantia de qualitat ens ha obert moltes portes.
Aquest és un muntatge d'un abast extraordinari. Ha de ser una producció molt costosa.
Amb sinceritat, he de confessar que encara que omplim els dos dies les 600 places, aquest serà un espectacle deficitari. Però per al desè aniversari de l'Acústica volíem oferir un projecte que, quan es vegi amb distància i temps, perduri en la memòria dels professionals de la música i dels assistents.
Per amortitzar tant esforç, no s'han plantejat enregistrar un disc amb aquestes peces úniques?
La veritat és que sí, i ens agradaria molt. Però no hem fet cap pas perquè una cosa és oferir un directe i lligar dos dies d'actuació, i l'altra és començar a demanar permisos, negociar els drets de tots els artistes o posar d'acord les discogràfiques. No ho descartem, però seria feixuc. De moment hem de deixar que maduri una mica el projecte per veure si es pot fer.
