Fins a cinc pàgines ocupa la biografia del que per a uns és l'heroi que va elevar Girona a la categoria de ciutat immortal, mentre per altres és el responsable de la mort de milers i milers de gironins, i la causa primera d'una decadència de més de dos segles que encara avui arrossega la ciutat. La biografia del militar que comandava Girona durant la Guerra del Francès ve immediatament després de la de Francisco Álvarez Cascos Fernandez, el mateix que l'any 2000 va visitar Girona com a Ministre de Foment per prometre que el TAV s'inauguraria el 2004, referenciat aquí sense ironia com l'autor d'un "impuls sense precedents al desenvolupament de les autopistes, ferrocarril d'alta velocitat, ports i aeroports de tota Espanya". Una mostra més de la riquesa i varietat de subjectivitats coincidents en aquest Diccionario.
Però ara ens interessa Álvarez de Castro. Després de relatar la seva carrera militar, mèrits i ascensos, es recorda que els que el van conèixer i tractar deien d'ell que era "el defensor de Girona [Gerona al Diccionario], la resta no compta". També es dóna per bo un fragment de la seva fulla de serveis de 1804: "Aquest oficial reuneix les millors circumstàncies per al comandament i la guerra". Ja sobre els setges de Girona dels anys 1808 i 1809, el text explica que va "degradar els seus capitans a la condició de soldat", es relata la pèrdua de l'estratègic Castell de Montjuïc, es diu que els hospitals estaven sense medicines, els queviures s'havien acabat, la majoria de les cases estaven en runes... "Hi va haver qui va pronunciar la paraula "capitulació" i aquest el va interrompre "¿Cómo, solo vd. es aquí cobarde?"". Per a més glòria del general, es recorda que va ordenar disparar contra els que fugissin perquè "feien més mal que els francesos". L'autor de la biografia reconeix que al final havien mort "9.000 o 10.000 persones", però en cap moment responsabilitza al general de les víctimes. D'altra banda, es narra el camí d'Álvarez de Castro com a presoner cap a Perpinyà i Narbona, i el seu retorn cap al Castell de Sant Ferran de Figueres, on "el 22 de gener (o el 23) els francesos van cridar un sacerdot espanyol perquè assistís al seu enterrament". Des dels sectors nacionalistes espanyols s'ha fomentat secularment la idea que Álvarez de Castro va ser assassinat pels francesos, per enaltir encara més el mite. El text toca aquest aspecte en forma de pregunta: "¿va morir enverinat com asseguren moltes fonts i com afirma el clamor popular?". "Mai no es va poder provar i el més probable és que no fos cert, vista l'elevada febre que l'afectava abans de sortir de Girona", s'apunta. En aquest punt, l'autor de la biografia reconeix que "va poder morir de mort natural per malaltia", però afegeix que és "innegable el tracte infame i vexatori que va rebre dels francesos en contra de l'estipulat en la capitulació de la plaça". Tot seguit es narra el recorregut de les seves despulles, fins que l'any 1816 van rebre sepultura a l'església de Sant Feliu de la Girona "que havia defensat amb tant heroisme". El to laudatori predomina en totes les biografies, també en la d'Álvarez de Castro, que finalitza repassant els successius actes oficials d'enaltiment de la seva figura que, des de la seva mort i fins avui, el poder espanyol ha promogut. Així, s'explica com les restes del militar van tornar a ser traslladades el 1880, dins la mateixa capella de l'església de Sant Feliu, per redecorar i enriquir amb marbre el seu mausoleu. I el 1924, el rei Alfons XIII va visitar Sant Ferran i va fer col·locar la làpida que diu que va patir "pena de mort vil en la forca" a mans dels francesos, per bé que insisteix el biògraf que això no ha estat mai comprovat. El text no apunta, però, en cap moment responsabilitats per la tossuderia d'allargar innecessàriament un setge a l'estiu de 1809, quan la ciutat ja estava perduda. Avui se sap que la resistència durant tres mesos més va convertir la tardor d'aquell any en una agonia i la ciutat en la tomba del gruix de les víctimes gironines d'aquell conflicte, però aquesta idea no és ni de lluny esgrimida en aquesta biografia. L'honor del general surt il·lès del Diccionario.
Un antic edifici noble, de gruixuts i vetustos murs, situat al popular Barrio de las Letras, al Madrid més cèntric, acull la Real Academia de la Historia (RAH), a escassament cinc minuts a peu dels indignats de la Puerta del Sol. La institució és protagonista d'una encesa polèmica per l'edició del Diccionario Biográfico Español, un projecte que ha requerit dotze anys de treballs amb la participació de més de cinc mil autors, però que en sortir a la llum ha desencadenat una pluja de protestes perquè presenta una imatge ensucrada de Francisco Franco, el qual, per comptes del cruel dictador que va ser, responsable de milers d'execucions, hi apareix com un dirigent només "autoritari". Sectors com el PCE ja han anunciat que acudiran a la fiscalia perquè entenen que aquí hi pot haver "apologia del franquisme", a banda d'un intent de reescriure la història.
Diari de Girona ha volgut comprobar de primera mà si la polèmica esquitxa també els gironins il·lustres, així que ens hem desplaçat fins la mateixa institució per consultar les pàgines corresponents a Mariano Álvarez de Castro, Prudenci Bertrana, Salvador Dalí, Xavier Cugat, Carme Chacón, Anna Birulés o Salvador Espriu, entre altres. La conclusió és que el Diccionario Biográfico Español és un clar reflex de l'Espanya actual, organitzada a l'entorn d'un Estat que no ha aconseguit mai consensuar una única tesi del passat històric, un Estat on perviuen les dues atàviques i irreconciliables Espanyes. Així, hem trobat que el Diccionario és fruit d'aquesta Espanya ferida. D'una banda, hi ha articles com el d'Álvarez de Castro, on el general és presentat com un meritori "defensor de Gerona", passant per alt la responsabilitat en la mort de milers i milers de gironins per la seva obtusa renúncia a capitular quan la ciutat estava ja perduda, com molts historiadors actuals sostenen. D'altra banda, però, també hi ha articles que acusen descaradament els franquistes de "sublevats" contra la República democràtica, com es pot llegir a la biografia de Salvador Espriu, on es destaca que per culpa dels "sublevats contra la República", l'aleshores jove poeta no va poder ni continuar la seva carrera acadèmica. Les dues Espanyes, amb les seves respectives i discrepants tesis històriques, conviuen doncs i han donat forma a un Diccionario que no ha tingut una autoritat supervisora capaç d'unificar criteris.
