"La veu serà d'un altre, m'ha de fer mal". Així de cruament s'expressa Najwa Nimri a una de les cançons d'El último primate, un disc que va crear en un moment vital molt complicat després de sortir d'una operació per recuperar la seva veu xiuxiuejant i sensual. Vistes aquestes circumstàncies i la llarga trajectòria de Nimri dins el món del cinema i de la música, l'(a)phònica de Banyoles no podria haver comptat amb una artista més adequada com a cap de cartell per a la jornada de demà.

L'(a)phònica és el festival de la veu de Catalunya. Comptar amb vostè, que té un registre vocal tan peculiar, i presentant un disc que va crear sense saber si podria tornar a cantar, pren força sentit.

L'operació va ser un escac i mat. Sempre m'havien preguntat si preferia fer música o cinema i mai havia volgut escollir, però quan penses que pots perdre la veu t'adones que és per la boca per on mor el peix. Em fa fer especial il·lusió que em cridessin de Banyoles, perquè t'asseguro que hi ha certes hores del matí i de la nit on també estic completament afònica (riu).

El último primate és el seu quart disc en solitari, i en el que ha treballat amb un equip més ampli.

Hi ha una secció de cordes, dues bateries, guitarra, baix, efectes ?electrònics; i a més vam anar a mesclar a Londres amb un altre equip. El procés ha estat llarguíssim tant en la música, com en l'art o els vídeos. M'agradaria deixar clar, però, que a Banyoles hi actuaré en acústic, ?només acompanyada a la guitarra de l'Ivan (Valdés). Remarca-ho, que no voldria decebre ningú! (riu).

Una altra novetat és que s'endinsa en atmosferes denses, fosques i amb un punt inquietant. Ha influït la coproducció amb l'Alfonso Pérez en aquest punt?

Quan truco a un músic ho faig amb una idea al cap, no és que ningú em vingui a buscar a mi. Per tant, sabia que volia treballar sobre aquests conceptes, però sóc conscient que la gent amb qui treballo ho són tot, no podria fer res sense ells. Quan vaig contactar amb l'Alfonso li vaig dir així: "Vull fer una litúrgia", tot i que al presentar el disc el dolor ja estava superat. A més el procés de gravació va ser divertit, amb baralles i tensions, però molt creatiu.

Així doncs, hi ha alguna cosa de terapèutic en aquest disc?

Jo venia d'un estat tràgic, d'estar muda, i òbviament a l'enregistrar i amb la gira ja havia recuperat la veu i sabia que me n'havia sortit. Però vaig passar moments de por i d'incomprensió, d'aquí el títol del disc; suposo que tots els que fem cançons és perquè ens alleuja. No sé si és terapèutic, que és una paraula que no m'agrada gaire, però sí guaridor. Crear és sa.

Parlàvem abans de la densitat electrònica, del to ombrívol del disc que recorda artistes com Portishead o Tricky. És aquesta la música que li agrada com a oient?

La influència és clara perquè tot i que no siguin necessàriament les propostes que m'agraden en directe, sí són les que gaudeixo escoltant. Intento separar els concerts dels discos, tant en les preferències com en el meu propi treball. M'agrada que els discos m'hipnotitzin i em transportin, no m'interessen les cançons com a ens independents. Per això segueixo grups que tinguin universos sonors molt marcats, atmosfèrics. Els que comentaves, Tricky o Portishead, en són alguns; però n'hi ha milions més.

No sembla, doncs, que sigui una d'aquelles persones que porten un miler de cançons al reproductor de mp3 i les deixi sonar en mode aleatori.

No, en absolut (riu). Gairebé sempre escolto els discos de principi a final, i molt sovint constantment durant setmanes. Vaig a ratxes: em poso a escoltar en Frank Sinatra sense parar fins que salto a algú altre, sense saber gaire bé perquè. No m'agraden les seleccions aleatòries, de fet sempre desconnecto aquesta opció. Escullo què escolto i ho segueixo durant temporades curtes fins que canvio, però necessito imbuir-me d'aquella música que estic escoltant per gaudir-la de debò.

Ho deia al principi de l'entrevista: a l'(a)phònica s'hi presentarà en format acústic. És complicat despullar les cançons un cop estan tan plenes de detalls?

És un format descarnat, i tanbé més complicat a l'hora de mantenir la concentració, tant la teva pròpia com la del públic. Sens dubte aquesta mena de concerts són els més esgotadors, i el procés de despullar els temes és dolorós al principi sobretot perquè no ho estàs vivint amb la teva banda. Hem fet formats molt variats en aquesta gira i tots tenen coses bones, però haver de tornar a l'acústic i respectar l'essència és fascinant. Així que amb l'Ivan vam decidir continuar presentant en disc d'aquesta manera i ho estic vivint com un experiment molt enriquidor. He comprovat que les sensacions que ens aporten aquests directes són les que acabem recordant i de les que més aprens.

També és veritat que aquest disc és un exercici de síntesi en si mateix, de recerca de l'essència.

Per a mi això és bàsic, és l'objectiu últim per al qual lluito sempre, però aconseguir-ho ja és un altre tema (riu). Vull poder unir un cert divertimento amb un gran essencial de misteri i hipnosi, aconseguir crear una cançó perfecta sense necessitat de crear tornades. Escoltant els clàssics et sorprens pensant: "Mira què fàcil és, i què bé funciona". L'altre dia escoltava la versió de Johnny Cash del Personal Jesus de Depeche Mode i em meravellava pensant: "Com es pot dir això d'aquesta manera? Com aconsegueixes seure amb la guitarra i fer-ho així, tan fàcil... "your own, personal Jesus" (canta). No només sembla fàcil: ho és. Per a mi, El último primate encara sona massa elaborat, però segueixo treballant-hi.