Els tres rectors clamen per més cohesió interna i menys burocràcia

DANIEL BONAVENTURA Aseguts a la sala de juntes de Les Àligues, els tres rectors responen amb avidesa les preguntes i no mostren signes de cansament ni tenen ganes de plegar. El debat continua encès fins i tot després d’aturar la gravadora.

Si aquell 12 de desembre de 1991, quan van sonar les campanes de la Catedral per celebrar la creació de la UdG, li haguessin dit que vint anys després la universitat tindria 15.000 alumnes, s’ho hauria cregut?

Josep M. Nadal
Potser ho desitjàvem, però no ens ho esperàvem. El convent de Sant Domènec i aquest edifici de Les Àligues havien de ser la seu de la universitat. Aquí hi havia de caber tot, a excepció de la Politècnica. És evident que no sabíem calcular i tampoc podíem imaginar que la universitat creixés tant.

Joan Batlle
Jo era professor de la Universitat Politècnica de Catalunya. La UdG en aquell moment no ens va fer cap il·lusió. Estàvem molt bé allà i no en volíem ni sentir parlar, d’aquesta història.

Anna Maria Geli
Jo era professora a l’Escola de Mestres, a Emili Grahït. A Montilivi només hi havia l’edifici P-1. Ara tenim quatre edificis de l’Escola Politècnica, la Facultat de Dret, la de Ciències, la d’Econòmiques... Tot aquest canvi espectacular el veurem en una exposició dels 20 anys amb fotos d’aquell temps.

Com valora l’impacte de la universitat a la ciutat?

J. M. N.
Quan vam crear la UdG va començar la gran crisi del 1993. Mentre tothom deixava de contractar, nosaltres anàvem ­­­con­tra­c­­tant. Vam passar a tenir més de mil professors i quatre-cents o cinc-cents administratius. Tinc un clar record que vam contribuir a mitigar una mica la crisi. D’altra banda, Girona perdia el capital humà jove i més ben preparat, que marxava a estudiar a Barcelona, s’hi casava i ja no tornava. La UdG fa que els estudiants vinguin i es quedin a Girona. Cal reconèixer que el centralisme barceloní que patíem, ara el pateixen les comarques respecte de Girona.

J.B
Si se’m permet parlaré de la part negativa. Crec que les universitats van començar a confondre cultura amb carrera universitària i, després, van confondre titulació universitària amb sortida laboral. I això és molt greu perquè, com que tothom estudia, ja ningú vol fer les feines del dia a dia, com la de caixer d’un supermercat o la de fuster, que són les que finalment hi ha. Aquestes feines les agafa la gent que ve de fora i aquí ens quedem amb una massa de llicenciats per als quals no hem preparat feina; només hem fet formació.

A.M.G
Jo discrepo d’en Joan Batlle. És cert que hi ha un atur terrible, però els titulats universitaris tenen més sortida laboral i un percentatge altíssim d’ocupació. Pel que fa a la ciutat, crec que la UdG ha sigut un impuls extraordinari i, ara que tornem a estar en crisi, fem també un paper dinamitzador econòmic a través del Parc Científic i Tecnològic, que està empenyent l’activitat empresarial i la innovació i transferència de coneixement. També repercutim en el territori. Tenim activitat a trenta poblacions de les comarques de Girona i amb ganes de tenir-ne a més llocs.

Digui el millor moment viscut a la UdG?

J. M. N.
Per a mi, els deu anys de rector han sigut molt bons i no sé marcar un moment millor que l’altre. La inauguració de curs del primer any... la inauguració d’aquest edifici i d’aquell altre... Tots són bons moments. I, en l’aspecte personal, quan vam fer Doctor Honoris Causa el psicòleg Jerome Brunner, amb qui es va establir una relació de tendresa extraordinària. Ara té 96 o 97 anys i encara va a ballar. Se li va morir la dona fa uns anys i es va tornar a casar.

J.B
De quan era rector em costa trobar un record bo. Com aprofessor, crec que no té molta importància això, però si n’he de triar un, seria quan vam posar el primer robot submarí al port de Sant Feliu de Guíxols.

A.M.G
El meu millor record és la primera tesi doctoral que vaig dirigir. És la sensació de tancar una etapa. A nivell institucional, vull citar una cosa molt recent com és la «nit del voluntariat» del passat 2 de desembre, per incidir en el concepte de donar suport i ajudar a qui ho necessita. El premi va ser per al grup de recerca de Nacho -Vila, que treballa en immigració.

Confessi el moment pitjor.

J.M.N
El pitjor va ser quan vaig descobrir que hi havia focus importants d’intolerància, i que per a molta gent la intolerància era rendible; és a dir, els servia per donar satisfacció a les misèries personals. A l’inici de tot, vaig pactar amb la Generalitat que faríem Psicologia al cap d’un any, però alguns estudiants, atiats per uns professors, van estar a punt de deixar-nos sense aquesta titulació. L’altre cas és quan vam convidar la ministra Anna Maria Birulés a inaugurar el curs dins un pacte que ens permetria entrar als fons Feder i demanar uns recursos a tornar a molts anys, per començar a fer el Parc Científic. Alguns estudiants i alguns professors no van voler entendre això i li van barrar el pas. El tercer moment d’intolerància va ser quan uns estudiants feixistes –vaig dir la paraula al seu moment i la repeteixo ara– van voler boicotejar la presa de possessió del nou rector Joan Batlle, però anant contra mi. Van deixar tancats els meus pares de vuitanta anys, la meva dona i els meus fills i, quan jo vaig voler entrar, ells físicament ho van impedir. Evidentment jo vaig reaccionar malament. En el judici posterior vaig declarar a favor seu, fins i tot no dient tota la veritat, però no van ser capaços ni de mirar-me a la cara ni de donar-me les gràcies.

J.B
Pitjor? Jo diria el moment de més desconcert. Va ser el meu primer claustre a la Politècnica. Potser anava amb el lliri a la mà. No sabia què passava: crítiques rabioses fins i tot de gent que jo havia ajudat personalment moltes vegades... No era un tema acadèmic.

A.M.G
Una situació semblant va ser amb la implantació del Pla de Bolonya el 2007. Va explotar tothom en contra. Alguns estudiants