Tenia raó Miquel Berga quan en la presentació d'El llibre de l'any de Vicenç Pagès, il·lustrat per Joan Mateu, felicitava l'alcalde de Girona per l'encert de triar un cartell de Fires del qual encara es parla per Nadal. L'últim, fins ara, a ficar-hi cullerada ha estat el senyor López de Lerma en les pàgines d'aquest diari amb l'escrit titulat Amb un pam de nas, Senyor Alcalde en què fent gala de la seva afició a tocar el botet del batlle, ha confegit una vexatòria diatriba contra el ja famós cartell de Fires i contra el seu autor.

Ben lluny de mi és pretendre interferir en la relació esquerdada entre un polític en via morta i els seus antics companys de partit. Allà ells amb els dimonis que puguin guardar en llurs armaris. En tot cas sembla que entre aquests dimonis, el senyor López de Lerma ha deixat anar el de la independència de Catalunya (es permet etzibar que pronunciar-s'hi a favor equival a "fer el préssec").

En tot cas, el que no considero justificable és que l' exdiputat i ara exnacionalista vulgui, amb el seu escrit, matar dos pardals d'un tret: l'alcalde i l'artista, utilitzant com a munició contra l'alcalde Puigdemont la desqualificació denigrant de l'obra de l'artista saltenc. Per cert, l'autor posa molt d'èmfasi a destacar que el regal -Joan Mateu cedí graciosament el cartell a l'Ajuntament de Girona- és d'un fill de Salt (?).

Diu López de Lerma que l'obra de Mateu és un "trencaclosques" fruit d'un "vulgar cortar y pegar" (sic) i que és un "copia copiae (sic) impròpia d'un artista", a qui més endavant no té cap mania de situar a la colla dels "pseudoartistes". No em ficaré en el gust artístic, que no pseudoartístic, de l'exvicepresident del Congrés, si bé de l'atenta lectura del seu article podem tenir força indicis de cap on va, ni tampoc a elucubrar sobre si el ja celebèrrim cartell és un exemple més de la interdependència entre les creacions artístiques tan habituals al llarg de la història (Josep Pla va arribar a dir que "la cultura es un plagi sistemàtic" i Xènius que "sense imitació no hi ha art"), però sí que em veig obligat, en la meva doble condició de jurista i admirador de l'obra de l'artista, a qüestionar la legitimitat d'una persona que titlla de "còpia vulgar" el cartell d'en Joan Mateu i molt més si aquesta persona signa com a advocat.

Senyor López de Lerma: això que diu no és veritat moralment, ni és just artísticament, ni és acceptable jurídicament. No fa gaire, a les pàgines d'aquest diari va aparèixer un treball aclaridor del periodista Àlex RibasÀlex Ribas, en què es feia evident que la imatge creada per Joan Mateu no és de cap manera un plagi o còpia, sinó que ens trobàvem davant una creació artística indubtablement nova i original -la icona de la catedral de Girona- a partir de la utilització d'elements aleatoris o de refús -la rentadora vella, la gàbia, l'ocell.

En aquesta mateixa informació se citava l'opinió de l'advocat Josep Jover, màxim especialista en drets relatius a la propietat intel·lectual, el qual, referint-se al cartell de Fires, que conceptuava d'"obra derivada", aclaria que la principal diferència entre plagi i obra derivada "està en la voluntat d'aportar un pes intel·lectual a l'obra, d'aportar-hi valor afegit. Així, doncs, si l'obra té elements d'altres obres originals però el seu significat és completament diferent, estaríem davant una obra absolutament nova i protegible".

Sembla que el Senyor López de Lerma no va tenir ocasió de llegir aquesta informació abans d'escriure el seu article. En tot cas em permeto recomanar-li pel bé de l'exactitud que hem de reclamar a un jurista quan parla de qüestions del ram, que un altre dia que pretengui desqualificar un artista per suposat plagi, abans s'assabenti de la diferència entre obra copiada i obra derivada. En la llei espanyola de propietat intel·lectual ho trobarà.

O bé que ho pregunti al seu antic padrí i actual patró Miquel Roca Junyent, que a més d'un eminent jurista acaba d'estrenar el càrrec de president del MNAC. Segur que també li explicarà que en la història de l'art hi ha grans artistes -Dalí, Warhol,...- que han produït igualment memorables obres derivades i mai cap polític no s'ha atrevit a titllar-les de còpies vulgars. Si n'hi hagués hagut algun, li n'hauria cantat una per deixar-lo amb un bon pam de nas.