arlar d'unitat és parlar d'una realitat simple i complexa alhora. És difícil de definir, però és necessària per viure. Hi ha aspiracions a la unitat que són vitals: mantenir unida la família, que hi hagi coordinació en una empresa, harmonia en un projecte cultural, organització de la propia vida. És bonic veure alguns jugadors que, abans de començar el partit, fan una pinya de mans com una voluntat unida de lluita i de triomf. Una branca esqueixada d'un arbre -desunida- és una branca morta. El tema de la unitat és cabdal en la medicina. La paràbola del cep i de les sarments no pot ser més clara ni més suggestiva. La unitat apareix a l'Evangeli com l'esforç personal de Crist de crear la seva Església. No una Església qualsevol, sinó la seva i pròpia, la que té unes característiques singulars que no té cap altra. La va construint, dia a dia, des de la crida a uns homes determinats, fins a l'esforç per difondre una Veritat única, per instituir uns sagraments propis, un destí universal, un cap únic, una jerarquia típica, una fe sense fissures. La història ha intentat diluir aquesta unitat. La història dels fracassos humans és la història de les seves ruptures. Els homes hem trencat la unitat. Aquest és un tema que es dóna en multitud de relacions humanes. I no acostumem a acusar-nos de les nostres faltes contra la unitat. La unitat de l'organisme propi, d'un equip de futbol, d'una família, d'una empresa, d'una societat. L'Església catòlica sempre ha tingut una sensibilitat especial davant el fet de la separació d'altres esglésies anomenades cristianes. Aquesta setmana, del 18 al 25 de gener, l'Església invita fortament a pregar per la unitat dels cristians. Són massa segles de Crist per entendre la unitat del seu missatge. Els teòlegs, que expliquin. Nosaltres, a pregar.
