ÀNGEL CALDAS I BOSCH
a paraula "vell" no té bona premsa en el llenguatge corrent. La gent prefereix dir: és una persona gran. Gran és un adjectiu ambigu. Pots dir-ho de tot. Fins i tot: aquesta gorra em va gran. Pot anar gran i ser vella. La paraula "vell" és més unívoca. Però quan s'aplica a una persona o a un objecte, no hi ha lloc a una interpretació falsa. El que és vell és vell. Però la paraula pot ser un adjectiu o un substantiu. "Els vells", "una vella", tenen un cos propi. És definitiu. Però no és necessàriament negatiu. Ja el vell Ciceró parlava del "vinum vetus", el vi vell, que és més preuat que el de l'última collita. El Llibre de l'Eclesiàstic, de l'antic Testament, diu: "Estigues a l'assemblea dels ancians, i si hi un savi, ajunta-t'hi". Jesús presenta el quart manament com el deure "d'honorar" el pare i la mare, que, en aquells temps, envellien abans. Joan Pau II diu que els vells han "d'enriquir l'Església, amb les seves qualitats i riqueses espirituals". La seva experiència de Déu ha enriquit la seva fe i els ha donat "un judici ple de saviesa sobre les coses i les situacions del món". Entenen més bé "l'exigència de l'amor recíproc entre els homes" i la convicció serena que Déu porta amb amor cada existència i la història del món". Una residència d'avis no és un pàrquing de gent gran. Ha de ser un àmbit de recerca de la plenitud, sobretot la plenitud de l'amor, que és l'autèntica saviesa. Només la fe pot ajudar a entendre el misteri de la vellesa humana que encara que perdi el cervell no perd la seva dignitat de fill de Déu, que va esculpint la seva ànima amb el cisell del dolor, tal com va fer-ho, un Divendres Sant, al calvari, amb el seu propi Fill, i amb la Mare del seu Fill i Mare nostra.