Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles

Joan-Josep Tharrats, que va ser membre de Dau al Set, oferia a mitjan anys vuitanta, quan era col·laborador habitual del "Diari de Girona", una visió admirada d'Antoni Tàpies, com es pot comprovar en aquests textos, recuperats del "Dominical" del 17 de febrer de 1985 i del 18 de setembre de 1988

JOAN-JOSEP THARRATS L'obra d'Antoni Tàpies, coneguda arreu del món, torna aquests dies a Girona, a la dinàmica galeria 3 i 5. Millor que fer un nou comentari sobre el pintor -quan ja tant s'ha dit- crec més adient reproduir les paraules que em varen servir de presentació a la primera monografia que es va publicar sobre el seu treball. Aquest text va servir per formar un petit llibret de les publicacions de "Dau al Set". Se'n va fer un tiratge de 200 exemplars. Era el mes de novembre de 1950, Tàpies exposava, per primera vegada, a les galeries Laietanes de Barcelona que dirigia el crític Gudiol. Jo ho feia, aquells mateixos dies, en una sala d'exposicions que es deia "El Jardí" i que assessorava Àngel Marsà.
El títol d'aquest article: Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles procedeix de la denominació d'un quadre que figurava en l'exposició de les Laietanes, la que en el catàleg duia el número 47. Joan Brossa era qui hi posava els títols: El ram eclipsat, L'Escarnidor de diademes, Dríades, nimfes i harpies en són una mostra. El que jo vaig dir sobre el pintor fa trenta-cinc anys era així:
Us presento Antoni Tàpies, un personatge que acaba d'entrar en la història de la pintura i donarà molt a parlar. Aquest mes inaugura una exposició de les seves millors pintures (tres anys de la seva vida) i després anirà a París. J0 no crec que, a París, hi pugui aprendre gran cosa, el que sí és cert que li plaurà molt i s'hi distraurà força.
Ja fa prop de tres anys que vaig conèixer en Tàpies; ja no recordo si va ésser en Brossa o en Ponç els qui me'l presentaren. Aquell dia l'acompanyava, també, en Cuixart: Mentiria si digués que ja pressentia en ells uns futurs grans artistes, puix que xocaren més les seves maneres, la seva connatural elegància, aquell aire de com portar-se correctament en societat (la meva dona fins i tot enrogí quan ells dos reverenciosament li estrenyeren la mà) que la possibilitat de trobar-me davant d'uns nous artistes. Feia un any que coneixia en Joan Ponç i em costava creure que pogués sorgir ningú més, i menys, tan aviat, en la nostra esfera i en un espai tan reduït com és el del carrer Balmes, entre Diagonal i plaça Molina, on solament dues o tres parades d'autobús els separen. Si dic que aquests tres nois són els més interessants de la nova programació artística del nostre país, ja sé que algú s'enutjarà, però pitjor per a ell. Cadascú és mestre de creure el que li sembla i, per això, ara com ara, no se'ns demana responsabilitats.
En aquells temps, a la meva biblioteca, s'amuntegaven un sens fi de llibres i revistes que es referien a l'art viu i vibrant que desitja el nostre segle. No és per dir-ho, però potser enlloc com a Barcelona s'hi hauria pogut trobar tant bé de Déu d'informació gràfica i tan al dia, a menys que en Joan Prats (al qual felicito, aprofitant aquesta avinentesa, per la imminent inauguració de la seva nova botiga) es deixés regirar i espigolar els seus prestatges. Els tres pintors i jo, a voltes també l'Arnau Puig, i en Brossa que mai no hi faltava, ens passàvem hores i hores contemplant i discutint les reproduccions de publicacions franceses o americanes, els noms de Paul Klee i de Joan Miró sonaven tantes voltes que fins me n'ha quedat l'empremta a totes les parets del meu pis. Jo crec que en Brossa i en Tàpies s'han mirat més de cent vegades el número de Cahiers d'Art que Christian Zervos va dedicar a Joan Miró. Fou en una d'aquestes innombrables vetllades on sorgí la idea de publicar el Dau al Set. Ho vàrem consultar a Joan Prats, a ell li va semblar molt bé, i això sol, que no era poc, va servir d'estímul per tirar endavant. Vàrem quedar que al primer número de la nostra publicació hi sortiria un dibuix d'en Tàpies, jo no havia vist mai res d'ell encara i em va sorprende aquell món nou que acabava de descobrir. Poc temps abans, en Tàpies, que havia iniciat els estudis per la carrera d'advocat, va renunciar als libres per lliurar-se completament a la pintura.
D'aleshores ençà l'artista ja no ha deixat un sol dia de treballar. Cada exhibició que ens ha donat de les seves pintures, en el seu estudi, ha estat una nova sorpresa, i avui, amb tan poc temps, assolida la seva obra una maduresa, ens podem enorgullir d'haver assistir al deslliurament del seu món únic i personal.
En quin món immaterial ens has portat, Tàpies?
Avui que els infants ja no creuen en res, que ja no troben en els paquets de xocolata aquells cromos virolats que nosaltres tan avariciosament col·leccionàvem, has creat per als teus amics i els que vulguin ésser-ho, una nova mitologia cisellada amb cura en el petit espai que a casa teva t'ha deixat per a treballar, isolat completament de l'estructura usual dels mobles d'un pis desconegut a força d'ésser tan iguals als altres.
Tu saps que la millor forma de bellesa és la poesia. I l'has trobada amb els pinzells als dits. Pot ser, en escoltar les lectures que consuetudinàriament et fa en Brossa de la seva obra, t'identificares amb aquell univers tan desconcertant que ell et mostrava i encensares aleshores, amb un fervor ritual, les seves més enrevessades serralades. Més tard, en un pacte d'amistat, has deixat que la mà del poeta rubriqués les teves pintures amb aquests títols precisos i frapants que ell ha trobat en les arrels més profundes de la seva consciència.
Jo voldria obrir el teu armari i regirar-ne tots els seus secrets: Has esquinçat, amb l'esgarrinxada de les teves ungles, aquell núvol de montgolfiers que ens amagava les crestes dels gratacels i la teva "presència forta" ha disposat un món a la teva mida.
T'he espiat, en una nit de pluja, des del bar de la cantonada, i en un racó obscur escoltaves les confidències de Mr. Hyde. Enllaminit per aquest joc que violava les lleis de la natura, t'has citat després amb el professor Coppehius i el savi Piccard. Però, amb tot i això, has arribat d'hora i has pogut aconseguir del tramviaire, el bitllet número 77777 i això et durà molta sort.
Avui, en ple triomf de la mecànica, has posat els dits damunt del fang i has solidificat totes les llàgrimes i tots els desitjos de les flors presoneres, de les meduses i dels coralls.
Has provocat en la geometria del temps els més ardits miracles i has obert clarianes en les presons perdudes. Si allargues el braç et floreixen, a les mans, violetes que les heures del bosc amagaven. A sota la catifa de la teva cambra, si l'alces suaument, hi trobaràs un saquet de carboncles i de safirs.
Així com el pagès regula la simetria dels seus camps, tu imposes l'ordre i l'equilibri en les teves obres, per tal que aquest nou jardí de les delícies pugui esperar el "spirit of St. Louis" on Lindhberg farà novament arribada.
Has estès un pont a l'arquitecte astral perquè totes les llunes ja són mortes. "És l'Etern Inconcret que vaga per les dunes ..." (1)
Ja saps que l'home és més etern que les flors i les estrelles? El teu cors s'ha buidat damunt el pedernal mentre mugits, renills i lladrucs es confonien amb la caramella de Tristany i Isolda.
Qui va perdre la virginitat en la nit més malastruga?
Hi ha una renglera de triangles de cristall que has fet tallar per exorcisar el malefici de l'any mil que encara perdura.
T'han cridat mentre reposaves al peu d'una estàtua de Dànae, sense adonar-t'en vivies en un jardí francès que pentinava el mateix Fragonard.
"I vaig oir del cel una veu com veu de moltes aigües, i com veu d'un gran tro; i la veu oïda era com de citaristes que polsen llurs cítares". (2)
Has provocat les tenebres per escoltar novament amb gaubança eròtica el "Fiat Lux" que produirà un nou cataclisme geològic.
Qui sap si, un dia, els astres assoliran formes humanes?
A cada hora esperem el miracle. El miracle es produeix. Aleshores ja no és el miracle. La seva regularitat ens el fa imperceptible.
Has de demanar a les verges protectores dels pintors, si és que aquelles existeixen, que ens ajudin a descloure els criptogrames que ens envies, cada nit, quan es reguen els jardins suspesos de Batafra o de Botafocs.
Quina inaudita pluja ha caigut a les sales d'exposicions de la ciutat? Has de saber que, fins ara, en elles sols es parlava de la bola buida.
A Vic encara no han acabat amb la Catedral. Quin esforç més inútil, el de Josep Maria Sert! Entra, si vas un dia a la ciutat, al Museu Diocesà, i mira't amb atenció les pintures d'un tal Ramon de Mur. Encara hi són i em fa l'efecte que hi restaran molts i molts anys més.

(1. J. V. Foix: "Les irreals Omegues")
(2. Sant Joan: "Apocalipsi", c. XIV, 2)