A l'adolescència, quan un es planteja les grans qüestions filosòfiques, va dir que dedicaria la vida a ajudar a tenir un món millor. I va decidir centrar-se a millorar l'entorn més immediat, el seu país, Catalunya, perquè, com diu a l'entrevista, si molts habitants del planeta treballessin en el mateix sentit, el resultat de tota aquesta energia confluent seria una millora molt notable i ràpida del món. Demà dijous (20 h) presentarà el seu quart llibre, Un país que fa camí (CCG Edicions), a l'Auditori Viader de la Casa de Cultura de Girona. Hi participaran Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans; Jordi Xargayó, director del Diari de Girona, i Quim Curbet, editor.

Vostè sempre propugna el positivisme, viure amb il·lusió i amb un somriure. No el deprimeix el desnonament dels febles, l'exèrcit d'aturats i la misèria dels últims temps?

A mi m'agrada definir-me com un optimista preocupat, perquè estic al cas del que passa.

La idea seria que el pessimisme no és la millor manera d'avançar?

Sí. Al meu llibre 500 raons per parlar català cito una frase de Miquel Pueyo: "Ningú puja a un vaixell que s'enfonsa". Hem de ser optimistes per força. Personalment és molt important tenir un estat d'ànim positiu, si no, tot és molt més costós i les coses s'embullen. Col·lectivament passa exactament igual. Ja sabem que hi ha dificultats i una crisi d'àmbit mundial, però com a país tenim actius on agafar-nos.

Per exemple?

Tenim una sòlida tradició econòmica, una considerable capacitat d'iniciativa civil, una voluntat i una experiència d'obertura internacional, una tradició de bona convivència, un patrimoni artístic extraordinari... Jo dic que amb un estat d'ànim positiu és més fàcil que les coses vagin bé.

De fet, si som objectius, la mitjana de la població té un benestar material superior al que podia somiar fa vint o trenta anys...

Vist en perspectiva històrica, podem destacar moltes coses positives. Una de les coses que em motiva a escriure és precisament això. De jovenet, a l'època de les utopies, un es pregunta què pot fer per millorar el món. Jo vaig tenir clar que, des del teu barri, des del teu poble o des del lloc on siguis, una de les coses que pots fer és procurar que les coses vagin bé. Si hi hagués moltíssimes persones arreu del món que des del seu lloc concret fessin aquestes petites coses, tota aquesta energia s'encaminaria cap a una mateixa direcció i el món milloraria molt ràpidament.

Vostè fa la seva obra escrita als diaris i revistes. Li semblen un bon mitjà per arribar al lector?

Són un bon mitjà i a més ara s'hi pot accedir a través d'Internet. Aquest llibre Un país que fa camí és una tria de 80 articles publicats des del 2004 ençà al Diari de Girona i altres mitjans. El fil conductor és fer pedagogia de país, de Catalunya, de manera activa, constructiva i positiva. Catalunya és una nació que té 1.025 anys d'història i la llengua catalana fa 1.200 anys que es parla. Tots plegats hem de fer el possible per mantenir el patrimoni col·lectiu que hem heretat.

És vostè independentista?

Sí.

Els nacionalismes són vistos amb suspicàcies per alguns sectors.

El nostre nacionalisme, el nostre patriotisme, es fonamenta a construir, sense anar contra res ni contra ningú. Volem un país de qualitat on la gent se senti bé i estigui contenta. Defensar el nostre patrimoni és important per a nosaltres però, atenció, també és important per a la humanitat. Com ho és defensar el patrimoni de tots i cadascun dels països. Hi ha una cosa que fa que un país sigui important, i és la seva qualitat ètica, els valors dels seus ciutadans, l'amistat, la civilitat, el compromís, l'hospitalitat, l'elegància, l'alegria, la generositat...

Dedica articles a Ausiàs Marc, Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra, Joan Corominas, Joan Maragall, Pau Casals, Pere Calders, Rovira i Virgili. Estan arraconats els clàssics, s'estudien poc a escola?

En plena globalització hem de tenir ben situats en el nostre imaginari els nostres clàssics, perquè són referents. La globalització és una torrentada enorme i hem de tenir uns agafadors, uns fars. A escola s'estudien però aniria bé que encara s'estudiessin més.

També dedica articles a activistes culturals...

Sí. Els activistes m'atreuen molt, els dinamitzadors com Lluís Carulla, Esteve Albert, Pere Figuera, Rafel Subirana, Josep Lluís Bausset, Feliu Matamala, Pere Rodeja, Francesc Ferrer... Són gent amb la qual sempre pots comptar. N'hi ha algun que figuren a l'apartat "Gironins" del llibre.

Un d'ells és en Pep Guardiola?

Sí, des de la seva parcel·la de futbolista. Guardiola viu la seva condició de català amb tota naturalitat, com fa un entrenador de qualsevol país del món i se sent orgullós del seu equip, el seu país i la seva cultura.

I vostè, on se situa?

M'agrada escriure sobre personatges perquè, a mesura que un va fent anys, pren consciència que és una baula d'una llarga cadena. El llibre té un article dedicat al meu fill quan va néixer, i un altre al meu avi quan es va morir. Aquí hi ha la baula personal. Però col·lectivament hi ha gent de totes les èpoques, i és que de generació en generació anem transmetent la força de la catalanitat.

Com a mestre i com a pare, té alguna recepta per evitar l'enganxada dels adolescents a Internet?

Les noves tecnologies hi són per quedar-s'hi. Posar un horari és difícil. Els pares i els educadors hi som precisament per vetllar perquè se'n faci un bon ús.