o sé on vaig trobar la paraula "llefre". Però el meu protagonista, el Recordador, la va fer servir en un dels seus escrits i allà la vaig descobrir. I em va parèixer que era tan rica, tan polifònica i tan essencial que, amb el seu doble sentit de golafre i llimós, vaig decidir que formàs part del títol del meu llibre Llefre de tu, perquè d'aquesta manera quedava ben definida l'obra. El 9 de gener vaig fer una conferència a la Universitat de Girona i per clausurar-la vaig voler donar una bona notícia a l'auditori. M'escoltaven un bon grup d'estudiants dels darrers cursos de carrera, especialment de filologia catalana. Hi havia també professors i catedràtics i alguns escriptors catalans. Els vaig anunciar la sortida de Llefre de tu. Un silenci sorprès va acollit la nova. I sense cap mania, els vaig demanar quantes persones sabien el significat de "llefre". El resultat em va deixar bocabadat. No ho sabia ningú. Vaig pensar que no m'havia equivocat amb el títol, perquè donava vida a un mot oblidat, perdut, abandonat. I dins l'avió que em duia de tornada de Girona em vaig trobar amb l'amic i mestre de cinema Jaume Vidal, que venia de Grècia. També li vaig contar la feta del meu nou llibre. I quan vaig amollar el títol, va fer un somriure d'alegria i em digué: "M'agrada molt que hagis fet servir la paraula llefre, que no havia sentit a dir des de la infantesa. Quan era petit m'entusiasmava fer dos forats als pots de llet condensada i anar xuclant. I la meva padrina em renyava i em deia que era un nin molt llefre, molt golafre. "Aquella declaració em va convèncer que la meva elecció del mot llefre era rodona. Perquè vivificava un mot i perquè aquell mot s'avenia a la perfecció amb el sentit del llibre. Si cada dia estimàssim els mots amb passió i força, la llengua catalana estaria salvada.
