Athe new tango sound

Temes d'Ástor Piazzola, Thelonius Monk, Marcelo Mercadante, Raynald Colom i José Reinoso. Marcelo Mercadante, bandoneó; Raynald Colom, trompeta; José Reinoso, piano; Martin Laportilla, baix; Marc Ayza, bateria. D DIA i LLOC: 12/05/2012, Sunset Jazz Club (Girona).

partir de la música que va crear Ástor Piazzola o Thelonius Monk però especialment a partir de les composicions de Marcelo Mercadante, Raynald Colom i José Reinoso és com podem començar a parlar d'aquells músics que fan "doble feina" (les cometes en aquest cas no són "higièniques" perquè estic temptat a dir triple feina).

Pensar la música del passat més recent, destil·lar-ne les essències, fer-ne una lectura personal i compondre músiques pròpies que després dalt de l'escenari cal tornar a inventar de nou a través de les improvisacions és, sens dubte, doble feina. Val a dir que molts artistes de clàssic també realitzen aquest procés com un element inherent a la feina de músics. El que aquí realment m'interessa és la voluntat necessària d'aquest quintet extraordinari per dir el que pensen amb la seva música. En això no hi han xarxes de seguretat, si et precipites t'estrelles, si ho fas bé t'enlaires cap a les dimensions de l'art.

Lluny de cap luctuós accident tots ells van demostrar el coratge i la honestedat de l'ofici musical. Marcelo Mercadante amb un llenguatge de tango però amb una clara implicació jazzística va ser un excel·lent pont d'unió de móns molt similars. Si el tango ha estat sempre una ball no és menys veritat que la força d'aquestes músiques necessàriament han de posar-se en diàleg amb altres espais com el jazz contemporani. Descobrir nous territoris i, sobretot, explorar les fronteres sense posar-se límits és un projecte que fa pensar. Amb tot, les seves músiques no són ni cerebrals ni erudites. Estan fent-se en el moment que s'interpreten amb un saber dir profund i una capacitat d'improvisar que et manté pendent del que està passant.

Mercadante i Colom ho van aconseguir amb escreix. El baterista Marc Ayza és un músic extraordinari i diferent. Té com és evident la formació i "les caixes" que tenen els músics de jazz però la seva inventiva és diferent. Sembla que les subtilitats -que hi són- es difuminin davant l'energia de les evolucions, una veu pròpia domina el seu art i és innegable que va ser un motor musical d'excepció. Laportilla va tenir potser un paper més discret però va estar en un molt bon lloc. Reinoso (un pianista exhuberant, amb caràcter i allunyat dels tòpics) completava d'un quintet que ja compta amb un present excel·lent i que en aquest work in progress pot esdevenir un referent interessantíssim.