Quan li van donar a Carlos Fuentes el premi Príncep d'Astúries de les Lletres va portar amb ell a Oviedo molts dels amics que simbolitzaven la seva passió per la relació humana com a substrat de la seva vida quotidiana.

Era el 1994; Fuentes encara no havia patit les mossegades que després li van fer l'ànima més recòndita, però hi havia en aquella abundància d'abraçades que va portar a la capital d'Astúries com l'ambició de no estar mai sol.

Ell no ho va dir, no ho diria mai, però en aquest aspecte triomfador de l'home de 1994 hi havia ja un transsumpte del penúltim que vaig veure, a Londres, amb el doctor Ricardo Lagos, parlant del món, del mal que està fet el món. Fuentes no era el mateix que el 1994, era 2011, i el món, el seu propi món, s'havia esquerdat ja per on més li feia mal. Però ell no ho va dir, no ho diria mai. A Buenos Aires, abans- d'ahir mateix, va dir que tenia massa projectes com per sentir a prop la necessitat de dir la paraula mort. Però la paraula mort estava sens dubte incrustada en la pitjor, en la més real, de les seves fantasies. La fantasia de la vida.

Però anem a 1994 i a la continuació de la seva relació amb la vida, que en algun moment li va ensenyar dents ferotges. La vida quotidiana anava d'una banda, però la seva voluntat d'escriptura anava per una altra. Podien passar catàstrofes, però hi havia una força íntima en aquest escriptor indesmaiable per superar sense esgarrinxades l'enorme perjudici de viure. Com si cavalqués sobre un mur ple de vidres trencats, Carlos Fuentes va prendre la literatura com un estendard i va vèncer aquelles batalles sense dir que les estava lliurant, com si se les s'embutxaqués en la trista magnitud de la seva angoixa secreta. Per tenir aquesta actitud, per superar-se a si mateix i aparèixer els matins sense ensenyar els esgarrinxades de l'ànima, va tenir aliats poderosos, els seus amics. A aquella trobada d'Oviedo en van venir simbòlicament alguns, però un que vingués ja simbolitzava per a ell el que buscava fora de si mateix: l'abraçada, l'abraçada de l'home, l'abraçada de la identitat més íntima de la literatura amb la més íntima de les seves ambicions: seguir escrivint encara que la marea i el temps estiguessin en contra. Per això es va salvar dels saldos de la vida, de les ferides que va fabricar la destinació per torçar la seva voluntat. L'amistat, en algun moment, li va trencar la mà a la desesperança. I encara que la seva elegància mai va deixar entreveure la magnitud de les ferides (la mort dels seus dos fills va ser la notícia de la que ni ell ni Silvia Lemus, la seva dona, es van recuperar mai), és cert que el temps li va anar apagant, fins ahir mateix, el semblant sempre entusiasta d'aquest atleta de la literatura. Aquelles morts van ser decisives en l'àmbit de la seva malenconia; ja Fuentes no podia ser l'atleta, era l'home del cor a punt de ser vençut. Però no ho havia de dir. No ho diria mai.

En van venir molts a Oviedo, però sobretot allà hi havia Gabriel García Márquez, que llavors el seguia a tot arreu perquè també Fuentes el seguia. Eren dos amics segurs, entranyables. Aquest era el seu amic del continent, i tenir-lo al seu costat li donava seguretat i destinació. Sempre recordo el moment que Fuentes va recollir el guardó de mans del Príncep d'Astúries. García Márquez treia les mans cap a fora, fent molt notori el seu aplaudiment. I Fuentes el mirava des de l'estrada. Més que aquell premi, el viatge de Fuentes per la vida precisava d'aquest reconeixement que sonava. Ara que ha mort Fuentes potser escolto millor la dimensió d'aquest reconeixement que ell va fer del seu amic quan aquest va guanyar el Nobel: el va guanyar Gabo, el vam guanyar tots. Així defugir sempre els seus desencants, amb l'elegància que ara li ha segellat als llavis.