El veterà actor francès Jean-Louis Trintignant ha deixat impressionats premsa i públic del Festival de Canes, amb la seva interpretació d'un home vell que ha de cuidar la seva dona des que un primer atac la deixa mig paralitzada i fins al final; a Amor, de l'austríac Michael Haneke. És un personatge que no fa més del que li toca a qualsevol persona que té cura d'un malalt d'aquestes característiques i que passa pels estats anímics corresponents, entre la satisfacció de la generositat a l'esgotament físic i psíquic, entre l'acció i la impotència davant la decadència progressiva i irreversible d'un ésser estimat. La grandesa de Trintignant és com hi representa aquest ampli ventall d'emocions, amb una subtilesa i naturalitat extraordinàries.

D'ell i l'actriu que incorpora la seva dona, Emmanuelle Riva, ?depèn totalment la pel·lícula, que transcorre entre les quatre parets del pis parisenc d'aquesta parella d'avis, cultes professors de música ja retirats, per on només passen ocasionalment algunes visites. I el director, Michael Haneke, ho mostra sense melodrama, amb el seu estil sec, posant en pantalla ?només les situacions -ben ?imaginables- que es van produint en aquests processos terminals.

Guanyador de la Palma d'Or 2009 amb La cinta blanca, Millor Director de Canes 2005 amb Caché i guardonat amb el Grand Prix 2001 per La pianista, Haneke bé podria ser novament al palmarès d'enguany, tenint en compte la gran ovació que ha recollit amb Amor.

És clar que, en acollida entusiàstica, rivalitza amb La caça, del danès Thomas Vinterberg, aclamat desmesuradament amb "bravos" al final de la projecció. Es tracta d'un film eficaç que relata el calvari que passa un treballador de llar d'infants quan una menuda el denuncia per abusos sexuals. El guió, un pèl esbiaixat, molt diàfan i lineal, es posa de la part d'aquest personatge, per exposar com una mentida infantil desferma una resposta social que no atorga el benefici del dubte, ni té en compte la presumpció d'innocència.

No se centra en la lluita perquè la veritat triomfi, sinó en l'actitud infame de la societat. I això ?provoca que, al decurs de la projecció, el públic aplaudeix accions del protagonista (Mads Mikkelsen) o el seu fill adolescent, en la defensa de la dignitat davant del re?buig o agressions de vells amics, antics companys, veïns de tota la vida...

A la Quinzena dels Realitzadors, s'ha projectat Infància ?clandestina, coproducció catalana que ha dirigit l'argentí Benjamín Ávila i en què evoca la seva pròpia experiència com a fills de montoneros, vivint amb falsa identitat a l'època de la dictadura militar.