El director barceloní Jaime Rosales, autor de films com Las horas del día La soledad, ha presentat Somni i silenci a la Quinzena dels Realitzadors de Canes. Filmada gairebé tota en blanc i negre i amb llum natural, amb actors no professionals que improvisen davant la càmera a partir d'unes indicacions dramàtiques, dedica els seus plans de llarga durada a uns personatges que passen per una experiència de dol.

Oriol Roselló i Yolanda Galocha hi interpreten un arquitecte i una professora d'espanyol que viuen a París amb les seves filles i, de vacances al Delta de l'Ebre, tenen un accident de cotxe de resultes del qual mor la nena gran i el pare, que ha quedat en coma, se'n desperta sense recordar res de l'accident, ni que mai hagi existit la filla morta. A partir d'aquell moment, la pel·lícula s'aboca al dolor d'aquella família i el seu entorn, especialment seguint la mare.

Rosales ho treballa amb una fotografia acurada però no prou expressiva i la seva aposta pels diàlegs improvisats no hi acaba d'aportar cap valor afegit. Per acabar-ho d'adobar, tampoc acaba de treure profit de l'amnèsia selectiva del personatge del pare: només li serveix per agreujar la soledat de la dona. No obstant això, Somni i silenci queda com una sensible reflexió sobre la mort, el dol i la presència dels absents en l'ànim dels supervivents.

De Bertolucci a Kerouac

Ha coincidit que a la Competició del Festival de Canes s'hi ha projectat Holy Motors, una obra sense cap ni peus en què el francès Leos Carax aconsegueix captar poderosament l'atenció de l'espectador, no pas amb l'argument (que a penes en té), sinó amb la poètica de les seves imatges. Més d'una dècada després del seu anterior llargmetratge Carax ha agafat l'actor Denis Lavant, l'ha fet pujar a una limusina que recorre París i al decurs d'un dia sencer, li fa prendre identitats diverses.

El vehicle va aturant-se en diverses parades, en cadascuna de les quals és successivament personatges que, en algun cas, corresponen a obres anteriors del cineasta, i que troben de camí ara Eva Mendes, ara Michell Piccoli, ara Kylie Minogue. Lliure i atípica, Holy Motors s'ha convertit amb la proposta trencadora d'aquesta edició, més aviat convencional, del certamen.

El mateix dia s'ha pogut veure, fora de concurs, Jo i tu, en què Bernardo Bertolucci adapta la novel·la Io e te, de Niccolò Ammaniti. És el relat iniciàtic sobre un noi de catorze anys introvertit que s'amaga al soterrani de casa seva durant la setmana blanca, però en lloc d'aïllar-se del món, viu una relació imprevisible amb una germanastra que accidentalment també ha anat a parar al mateix amagatall.

Un Bertolucci en cadira de rodes ha reviscolat com a cineasta abocant al relat ressons de la seva pròpia filmografia: hi trobem el potencial incestuós i la droga destructiva de La lluna, la florida vital de SomiadorsNovecento...

Tanmateix, la més destacada adaptació literària en aquesta jornada de Canes 2012, ha estat la que el brasiler Walter Salles ha fet de la mítica A la carretera, de Jack Kerouac, novel·la clau per a entendre el pensament i la prèdica de la generació beat. Protagonitzada per joves actors com Sam Riley, Garrett Hedlund i Kristen Stewart, A la carretera se centra en la relació d'amistat entre Sal Paradise i Dean Moriarty, i deixa com a simple decorat els ambients i el paisatge dels EUA que recorren un cop i un altre, entre Nova York i San Francisco, quan no baixen a Mèxic; de la mateixa manera que deixa com a anècdotes narratives les experiències que viuen en el trajecte.