No sé com algú hauria pogut escriure totes aquestes cançons; el que sé és que jo sóc l´únic que és capaç de tocar-les en un sol set, i vosaltres l´únic públic prou valent per aguantar-lo». I a fe que ho van fer els incondicionals de Ben Harper, «Benito» per una nit, durant les dues hores i tres quarts que va durar el seu maratonià concert a Cap Roig. Seguint una tendència a l´alça €com ho demostren les quatre hores que oferia Bruce Springsteen, de qui Harper va versionar Atlantic City, aquella mateixa nit en un xou a Helsinki€, el rock és cosa de corredors de fons. I s´ha de tenir bona forma (i repertori) per mantenir un ritme constant. No és cosa fàcil.

El cantant californià va posar-ho tot de la seva part per endur-se el públic a la butxaca: començant per la delicadesa tremendament masculina que va desgranar des de l´estrena amb Feel Love o acometent sol a la guitarra temes íntims com Lonely Day, fins als refilets de gir negroide a Happy In The Sun. Però sens dubte, la seva gran basa va ser la picardia esgrimida sobre l´escenari, un ham perfecte per als convençuts.

Tot i que el to suau va ser el predominant al repertori, hi va haver temps per alternar aguts de ryhthm and blues, guitarres country i solos elèctrics salvatges. Aquests es van començar a desgranar amb Burn To Shine després d´una entrada suau, mostrant com la modulada veu del californià pot pujar d´octans quan es tracta d´insuflar energia rock avant la lettre a l´escenari. Amb el públic udolant, aquesta va seguir regnant amb temes com l´escrit amb Ringo Starr €Spilling Faith, farcida de cors d´herència clàssica€, o entre els llums de gran muntatge exhibits a Rock and Roll is Freedom (i que ­malauradament, es van perdre sovint en la magnitud de l´escenari).

I és que sens dubte, on millor es mou el cantant és en la distància curta, sigui aquesta consonant a la nit o no. L´aposta, doncs, pot propiciar resultats sobresortints com la delicadíssima Amen Omen, o ­menys reeixits com My Heart Can Take, abordada virtuosament amb la seva mítica Weissenborn sobre els genolls, però d´excessiva durada per als poc avesats als interludis de slide guitar.

A partir d´aquí, Harper va presentar la banda en un nou tema (Wide Open Light), per tancar la ronda amb els ritmes de bateria de Fly One Time. Entre crits de «Benito, Benito», el públic encara no sabia que encara quedava molt per veure: els primers bisos van tenir l´inici poderós de Diamonds on the inside i el wah wah bluesero de Number, i el final del riff de guitarra de Glory, la cançó que va sonar més contemporània de la vetllada. Aquest hauria estat un tancament de focs d´artifici, però Harper encara va tornar a sortir per encarar una segona tanda, ja molt més pausada i íntima, que probablement hauria estat més adient en un mig temps del concert.

Però el públic va ser incombustible, i en peu a les grades tradicionalment fredes de Cap Roig, no en van tenir prou amb When She Believes, Walk Away, Angel i Forever. Així, encara va reclamar un darrer tema que Harper, sobrepassat per tanta atenció («cap home mereix tants somriures», va apuntar) va convenir a regalar per cloure una nit a la qual, si alguna cosa li va mancar, va ser una major concreció. Tota la resta la va posar Harper.