La cantant mexicana Chavela Vargas va morir ahir als 93 anys d'edat la ciutat de Cuernavaca, al sud de Mèxic D.F., a causa d'una insuficiència respiratòria després que al matí s'agreugés el seu estat de salut, segons va informar el seu metge, José Manuel Núñez. "Va estar molt conscient fins a l'últim moment i va expressar bons desitjos perquè Mèxic, que està molt convulsionat, millori, i va dir que s'emporta els millors records i aplaudiments del seu públic", va explicar Núñez.

"Silenci, silenci: a partir d'avui les amargors tornaran a ser amargues... se n'ha anat la gran dama Chavela Vargas", informaven des del seu compte de Twitter ahir al vespre, en al·lusió a la cançó Bulevard de los sueños rotos que Joaquín Sabina li va dedicar.

La cantant era atesa des de ?diu?menge passat per un equip mèdic encapçalat per l'especialista José Manuel Núñez a l'hospital Inovamed de Cuernavaca, capital de l'estat de Morelos.

A Isabel Vargas Lizano "li va tocar" néixer a Costa Rica però va trobar la vida a Mèxic, el país on es va convertir en Chavela Vargas i en què el seu estripat tempo i la seva androgínia sensual i lluminosa van transformar totes les convencions per inventar una forma de cantar que desapareix amb ella.

Vargas va arribar al món a San Joaquín de Flores (Costa Rica), el 17 d'abril de 1919, embolicada amb molts noms -Maria Isabel Anita Carmen de Jesús- però desproveïda d'aixopluc i afecte, segons ella mateixa explica en les seves memòries (Dos vidas necesito. Las verdades de Chavela).

Per això, es va obstinar des de molt jove a buscar el seu lloc al món lluny de casa, i, amb tot just 14 anys, va agafar un avió a Mèxic i s'hi va quedar fins al final.

Va ser cuinera, xofer, costurera, venedora de roba de nens, de tot per tal de quedar-se al país que la va atrapar i al qual, deia, havia arribat com "una nena boja".

La seva vida artística va començar als 30 anys al costat de Pepe Guízar -el compositor del segon himne oficial de Mèxic, Guadalajara- i encara que tots els seus coneguts de la música li deien que deixés d'actuar, que "cantava fatal", ella sentia que la seva vida havia de ser precisament això, la música.

A poc a poc va anar creant el seu estil, al principi perquè ningú pensés que volia competir "amb els grans", com Guízar o Pedro Infant, i després perquè li proporcionava la identitat que ambicionava.

Li van posar escot i talons i va passar desapercebuda i va decidir posar-se "roba d'escàndol", és a dir, "pantalons de manta, una brusa blanca molt senzilla i un jorongo", l'uniforme que ja sempre l'acompanyaria encara que li cridessin "marimacha" quan estava de parranda amb els seus "cuates".

Sense trio, sense mariachi, sense grup, sola amb el jorongo i la seva guitarra, sense escàndol ni espectacle, cantant des de l'ànima va actuar a Nova York, on se sentia "a la glòria", i va provar sort a Cuba, on es va consagrar amb Macorina, que al principi va ser prohibida a Mèxic, i que va ser convertida per la llavors activa guerrilla hispanoamericana, en el seu himne.

Chavela -"amb "v" i no amb "b", per fotre"- va gravar el seu primer disc el 1961 i es va passar per la seva "republicana gana" allò políticament correcte per traspassar amb el seu dolor i rebel· lia les lletres dels grans autors de la cançó mexicana, com els clàssics dels "cuates" José Alfredo Jiménez, Chucho Monjo, Roberto Cantoral o Agustín Lara.

Volver, volver, Amanecí entre tus brazos, Cuando tú te hayas ido, Sabor a mí, Toda una vidaLuz de luna van ser transformats per ella des que els va cantar però La llorona i Macorina seran per sempre purament Chavela.

La mort de José Alfredo i el seu distanciament voluntari d'un món que no entenia bé la van sumir en un infern d'alcohol i solitud durant 20 anys.

Després de recuperar-se, el 1990, "quan ja no tenia i ningú li quedava", i amb el suport de la directora teatral mexicana Jesusa Rodríguez, va tornar als escenaris a Coyoacán i va començar de nou a omplir els auditoris.

El 1991 va participar a la pel·lícula Crit de pedra, que l'alemany Werner Herzog va rodar a la Patagònia argentina i l'any següent va viatjar a Espanya i va actuar amb un èxit absolut que va repetir ?l'any següent, el mateix en què va gravar els discos Volver, volver i La llorona, que recullen els seus èxits més rellevants.

El 1995 va actuar al Palacio de Bellas Artes de Mèxic, en un recital que va suposar el retorn musical i artístic al seu país d'adopció i, un any després, va presentar a Madrid, acompanyada pel seu amic el director de cinema Pedro Almodóvar, Somos.

Homenatjada el 2006 a Ciutat de Mèxic, el maig de 2007 va ?pujar de nou a un escenari per presentar Cupaima, al qual va seguir Por mi culpa! (2010).

Molt vinculada a Espanya i a ?artistes com Joaquín Sabina i Pedro Almodóvar, estava divorciada, i el novembre de 2000 va confessar a Madrid la seva homosexualitat.