Va ser historiador, advocat, polític i promotor cultural; però sobretot, Josep Maria Ainaud de Lasarte va ser un símbol. Un símbol de resistència durant el franquisme, un símbol de catalanisme i un símbol cultural en temps difícils. I amb la seva mort, produïda ahir a Barcelona als 87 anys, se'n va una de les figures més representatives d'un temps, i d'un país; bona mostra d'això van ser les incomptables mostres de condol que es van anar succeint durant tota la jornada, provinents del món de la cultura, la política i la pedagogia.
En els últims anys, el seu estat de salut s'havia anat deteriorant i havia perdut la vista, fet pel qual s'havia anat apartant progressivament de l'activitat social i cultural que va caracteritzar bona part de la seva vida. Encara va tenir temps, però, de recollir el passat 6 de maig la Medalla d'Or de la Generalitat, la màxima distinció honorífica del Govern català, per la seva «destacada trajectòria com a historiador i la seva contribució rellevant en la continuïtat del país», i per ser «un referent de catalanitat i d'afirmació de la cultura catalana», fins i tot sota la dictadura franquista.
Precisament, ahir el president de l'Executiu català, Artur Mas, recordava les paraules que Ainaud va pronunciar aquell dia: «Sobretot, no perdeu la fe en Catalunya». Mas expressava el seu condol per la mort de l'historiador i polític, tot elogiant-lo com a «savi, erudit, patriota i una persona d'una intel·ligència gairebé il·limitada». Cal recordar que Mas va tenir l'oportunitat de conèixer-lo, com va definir, amb una «gran intensitat» mentre ambdós van compartir la bancada de l'oposició en el ple de l'Ajuntament de Barcelona.
Nascut a Barcelona el 1925, durant la seva joventut, Ainaud de Lasarte va militar en moviments de resistència antifranquista de caràcter catalanista, com el Front Universitari de Catalunya i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1948 va participar en la fundació de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l'Institut d'Estudis Catalans; i quatre anys més tard es llicenciava en Dret per la Universitat de Barcelona. En la seva vessant investigadora, es va especialitzar en la figura d'Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya; també va aprofundir, però, en la trajectòria de personatges emblemàtics del catalanisme, com Francesc Macià, Francesc Cambó i Ventura Gassol, o d'arquitectes modernistes com Lluís Domènech i Montaner, entre d'altres.
La seva afiliació a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) arribava el 1976; i a través de CiU seria diputat al Parlament de 1980 a 1984, en la primera legislatura de la cambra catalana després de la seva restauració, així com regidor de l'ajuntament de Barcelona de 1987 a 1990. A banda, la seva vessant pública també es va centrar en entitats socials i culturals com Òmnium Cultural i l'Ateneu Barcelonès.
Degoteig de condols
Ahir mateix, la família de l'advocat i historiador va apuntar que preveu organitzar una cerimònia pública de comiat el setembre perquè «tots els qui vulguin puguin recordar-lo i acomiadar-se d'ell». Així, no s'ha instal·lat capella ardent i se celebrarà una cerimònia íntima, tot i que el cos ha estat donat a la ciència i ja no està amb la família.
Entre alguns dels qui el van recordar ahir es troba l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, qui va qualificar Ainaud de Lasarte de «mestre d'idees i de valors»; Pujol va voler destacar que va ser una persona d'«obertura universal», «fidel a les seves conviccions polítiques i religioses, activista quan calia, comprensiu i dialogant». Tot i que a l'altre costat de la balança política, també va elogiar-ne la figura el president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, a través d'un missatge a Twitter que va acabar amb un «amic». Nadal va parlar d'Ainaud de Lasarte com d'un home «bo i ponderat» i, a la vegada, va recordar la seva tasca com a historiador «acurat i minuciós, servidor coherent d'ideals i valors».
En l'àmbit de la cultura, la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, destacava el treball d'Ainaud de Lasarte per «situar la cultura catalana entre les grans cultures europees i del món», i com va dedicar la seva vida a «ensenyar a conèixer» als ciutadans la literatura i la història catalana, però també la internacional, amb l'objectiu de fer de la societat catalana una societat més culta.
De la seva banda, des del CoNCA Carles Duarte apuntava que amb aquest traspàs, «la cultura catalana perd una figura d'una trajectòria fecunda i generosa, un home clau en el retrobament del país amb la seva història». També va elogiar tant la vessant pública com la privada del seu amic Josep Maria Espinàs, destacant-ne la generositat i el difícil repte de no tenir enemics sent un personatge públic, una condició que atribueix a què era la persona «moralment més sana» que ha conegut.
