P er què tanta gent està d'acord en valorar la demòcracia com la millor de les formes polítiques conegudes? És cert que el "demos", el poble, com deien els grecs, és una realitat sòlida com una pedra angular. En el fons, hi rau el problema de la dignitat humana, el sentit del bé comú superior al bé individual, el vot de la majoria com a garantia de més acostament a la veritat, el principi d'aquesta dignitat humana que exigeix no sols "ser" persona sinó "actuar" com a persona. Però com s'entén que en un camp tan valorat per la convivència, en un acord tan majoritari, la relació humana sigui tan aspra, tan irrespectuosa, tan agressiva, que el mateix concepte de demòcracia es devaluï tan intensament? Tinc la impressió que els grans conceptes de la convivència humana no són ben assumits. Sovint, la gent està buida d'idees. Només li queden paraules, no hi ha conviccions, no dominen els valors pels quals val la pena lluitar, guanyar i perdre. El mateix concepte de la dignitat humana sona a buit perquè el relativisme de les idees, el materialisme del pensament i de la vida el desvirtuen. La dignitat humana, amb la seva innata i permanent llibertat, amb les exigències de fidelitat, d'amor a la veritat, de respecte, de drets i de deures, s'ha quedat en paraules en la relació diària del "poble". Hauríem de tornar a la saviesa bíblica que ens conta la història del primer pecat: "Si mengeu de l'arbre de la ciència del bé i del mal, sereu com Déus". Voler ser Déu, voler ser com Déu, no sortir del propi jo, no veure més que el "jo", emcimbellar-lo al damunt de les coses i de les persones, en el fons, l'idolatria del propi ser, fa molt difícil el servei a l'altre i, fonamentalment, el respecte.
