he passat moltes hores d'estiu amb les pàgines de Jo confesso al davant. De sempre he llegit lentament, perquè estic convençut que val més una obra ben païda que no deu lectures que no calin en l'ànima. I ara l'he acabat. Després del darrer paràgraf, ("La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"), just abans de tancar el llibre i de donar el dia per ben començat, em sento cridat a l'atreviment de suggerir la novel·la de Jaume Cabré a tot aquell que necessiti el recer d'una catedral narrativa amb totes les de la llei.
Un protagonista, l'Adrià Ardèvol, explica la seva vida a capite usque ad calcem (calcem mortis, segurament, perquè és la mort qui ens estalona a tots cap a l'eternitat). Una primera persona que necessita justificar la seva vida -i la vida inclou els pecats dels seus avantpassats- a una dona que ha estimat i que ara no hi és. Quin text es troba, Sara Voltes-Epstein? Quin missatge llegiria, si arribés a la seves mans? Una carta, ves per on, no gens convencional però magníficament teixida, sense cap encapçalament però amb tots els punts sobre les is, amb un munt d'escenaris que convergeixen en el present d'Adrià Ardèvol i amb expressions com pppputa vida que acaben essent recurrents per la força del leitmotiv.
Si Sara Voltes-Epstein pogués llegir l'epístola, comprendria les arrels del professor Ardèvol, un nen prodigi capaç de tocar el violí i d'entendre fins a onze llengües, incloses el sàncrit i les dels textos bíblics. Un professor que dóna classes a la universitat i que arriba a formar part de les elits culturals de la filosofia europea. Comprendria l'ànima essencial d'un bibliòfil compulsiu, d'un intel·lectual capaç d'escriure La volutat estètica i d'un pensador que reeixí a ordenar la biblioteca del seu pis segons la disposició divina de la Creació.
M'ha agradat, confiteor. Me n'ha complagut l'argument, complex i envitricollat com un esquema lògic lul·lià. He quedat corprès de l'estil, prou desenfadat tenint en compte que fingeix ser escrit de la mà d'un erudit de renom internacional. I m'ha sorprès que es pugui reeixir a escriure un estil directe incardinant-lo íntimament al relat sense canvi de format i que el resultat no acabi semblant una dificultat de lectura.
No donaré més pistes, perquè fer-ho voldria dir furtar al lector la màgia de la lectura. Això sí: per al final, Cabré ens hi ha deixat un petit xoc calculat i una estocada definitiva. Quins són? Llegiu vosaltres, llegeixin vostès la novel·la Jo confesso, que és on s'amaga la resposta.
L'estiu és llarg i quiet. El llibre espera pacient als prestatges de les llibreries. Arribeu a "Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc" i jutgeu si el Jo confesso de Jaume Cabré mereix ser admès al Regne dels Clàssics. Jo ho he cregut, i és per això que he parlat.
